He aclucat els ulls amb aquell parpelleig del nen que no voldria dormir i ja somia

Sóc al centre d’una habitació tancada, asseguda a una cadira, derrotada pel cansament que produeixen les veus que surten alhora d’uns altaveus, quatre, un a cada cantó de les parets que formen un rectangle. En un dels altaveus Heidegger mussita els seus comentaris sobre l’essència de la poesia, la veu se li empasta però recita molt bé els versos de Hölderlin i una vegada més recordo, recordo, recordo. L’altre altaveu treu una mescla de sons que no em permeten aïllar les paraules, sembla una mescla de francès i argentí, alguna cosa sobre l’intercanvi impossible. El tercer altaveu deixa anar les notícies del dia, sempre les mateixes notícies, tot el dia; i el quart, fa fregidina, és l’altaveu del guardià que guarda avui, i posa en marxa els altaveus. Estic tancada, no puc sortir. Però m’escapo allà

aquest mar del mateix color que el mar amable-blau de Tarragona, una claror de calma i des de lluny el desfici per arribar a la platja i nedar i nedar fins a tocar la punta del Miracle.