Pere Ballart 
Translator

on Lyrikline: 5 poems translated

from: 加泰罗尼亚文 to: 西班牙文

Original

Translation

Límits del Pertegàs

加泰罗尼亚文 | Jordi Julià i Garriga

Contra William Wordsworth

                                                        Jo sóc el petit vailet
                                                        POPULAR

He tornat al meu bosc al cap dels anys.
No per obligació ni complaença,
ni per buidar l’avorriment d’estiu.
Hi he tornat per omplir aquest cap al tard,
en què els pardals ja són ratapinyades
i el drac del sol s’enfonsa a dins la cova,
per descobrir la meva geografia
a qui ve amb mi i enllaça la meva ombra.
Hem passat per carrers que ja em sabien
de quan no coneixia encara els noms
dels pintors i els poetes que els bategen,
de quan eren de fang, basses i glaç,
i pols de sang dins dels genolls pelats.
On ara hi ha les cases era un sot
que havia fet de rambla d’aquest puig,
i encara de petit s’omplia d’aigua
totes les primaveres, i els granots
raucaven el misteri del desig.
Llavors que la vorera era camí,
serpentejava fins la cantonada
un canyissar que ens proveïa d’armes:
llances, fletxes, i fulles que ens tallaven.
A cada vora esbarzers alts de móres,
i mates de fonoll, i una pinyoca
que havia rodolat, esbardellada
per les rodes del carro d’un veí.
Eren tendres i verds, amb gust de brot,
els pinyons que petàvem allà al mig.
Més enllà hi ha una alzina centenària
que ha fet torçar el carrer per conservar-la,
testimoni d’un món mediterrani
de roures, de garrigues i suredes.
A l’esquerra hi havia un pi molt alt
on, ja de llustre, abans de tornar a casa,
ens aturàvem a mirar un mussol,
que no ens feia cap por quan allargava,
llunyana, la seva u pels verals foscos.
Anem pujant amb més pena que abans,
com si fos una vida que pugés
a collibè damunt de mi mateix
fins arribar a les vores del meu poble,
on marges i canyissos fan de mur.
Hem seguit, des de dalt, tot el riu Sec
i hem vist de lluny les urbanitzacions
que han tacat de verola les pinedes.
Les cases no han canviat, i al nostre pas
he dit allò mateix que vaig sentir,
o vaig creure pensar, en parlar amb els pares.
He vist néixer carrers i créixer cases
on hi havia hagut basses i bardisses,
on s’enlairaven pins i la figuera
retorçava les branques com la serp,
i em dolc de no tenir aquelles imatges
estables al record, franques i pròximes,
com tampoc tinc la cara del meu avi
que és només pell suada sense parla,
sense afaitar, i amb feridura als ulls.
Ell també va ser igual que aquest paisatge
els últims anys de quieta malaltia:
l’abocador de terres i de runes
que són pilons de dies i de mesos
d’un ermot que es va omplint sense sentit
i creix cap al no-res, i és niu d’herbotes.
Ara hem deixat enrere un terraplè
on el nen que vaig ser s’hi entretenia
arreplegant rajoles de colors
que eren rebuig de cuines i de banys:
com un buscador d’or desenterrava
tessel·les o les peces d’algun giny
que eren tresors, ben netes, per al joc.
Hem refet un camí que s’ha tancat
entre ginestes altes i argelagues,
i hem anat ascendint, a poc a poc,
fins que els pins han fet ombra al nostre cel
i feien les agulles de pinassa
una catifa relliscosa al pas,
d’un caminoi antic que era una feixa
amb més d’un cep retort, supervivent.
La mare em va explicar que de petita
son pare se l’enduia pels voltants
a esbrollar aquella vinya que hi menava,
i potser aquí mateix els dos van seure
a esmorzar un pa d’ahir que no ha oblidat.
Allà davant encara hi ha el meu bosc,
meu perquè el vaig triar i així li deia—
que un altre que no sé és el propietari.
Era el meu bosc una pineda estreta
i força dreta amb una torre al mig,
com l’esquelet d’acer d’algun gegant
que va morir aguantant cables elèctrics.
Entre els seus peus, sobre el pedrís de pòrtland,
jugava a rajoleta tota dreta
amb pedretes trobades pels voltants
—clares i fosques, planes, rutinàries—,
hi obria el berenar com un regal
i dins la molla tova, tendra i blanca
hi ofegava la boca i respirava,
i era llesca de pa, tomàquet i aire,
i xocolata negra amarga i dolça.
La mare em va ensenyar a amagar els bastons
a sota una bardissa que em guardava
el mateix gaiatet pel proper cop,
que em servís de puntal per fer camí,
o d’hàbil extensió dels dits que furga
per entre la pinassa per saber
si un tou de fulles és un fredolic
o uns bonys són un erol de pinetells.
Un cop, allà, hi vaig trobar tres bales,
no perfectes del tot, arrodonides
per algun pare antic perquè el seu fill
jugués amb unes pedres més suaus
(o, ben pensat, potser eren projectils
d’algun trabuc de rude guerra infame
que al cap dels segles fan, encara, el fet
i em fereixen endins, a la memòria).
I quan ho dic penso que no sé on són,
en un forat de casa, en una caixa,
perdudes com l’infant que les llançava,
fredes, però esperant un altre nen
que trobi un nou tresor en un racó.
Tot va quedant enrere i fa impressió:
que secs i sols que queden aquests pins,
domeny antic d’una mitologia
rústica i personal, d’infància humil,
que sembla ben ridícula als ulls grans
de qui coneix maldats, enganys i enveges.
Però els somnis són somnis que ens han fet
de la matèria humana que es perdrà.
Tornem de fosc, que se’ns fa tard, a casa
com de petit quan la tarda era curta
—la més llarga de l’any— per tants de jocs,
i refem sense pausa, a pas lleuger,
pinedes i barrancs, camins i rambla,
fins a ser a les voreres que em coneixen.
He tornat a la font que es va enterrar
sota les albes, al cap del carrer,
on vaig néixer i vaig viure, que no em té.
He tornat al meu bosc al cap dels anys
per saber que només es troba en mi.

© Igitur
from: Gent forastera
Igitur, 2012
Audio production: Catalunya Ràdio / 2018

Límites del Pertegàs

西班牙文

Contra William Wordsworth

                                 Yo soy el pequeño zagal
                                 POPULAR

He vuelto, años después, hasta mi bosque.
No por obligación ni complacencia,
ni a vaciar el tedio del verano.
Vuelvo para llenar este crepúsculo
en que ya los gorriones son murciélagos
y el sol dragón se hunde en su caverna,
para así descubrir mi geografía
a quien conmigo enlaza nuestras sombras.
Cruzamos calles que me conocían
entonces que ignoraba aquellas obras
de artistas y poetas que las nombran,
y eran de barro y charcos congelados
y sangre en las rodillas rasguñadas.
Donde están hoy las casas era un hoyo
que se volvía rambla de esta loma,
y aún de pequeño siempre se anegaba
todas las primaveras, y las ranas
croaban el misterio del deseo.
Entonces, que la acera era camino,
iba serpenteando hasta la esquina
un cañizal dispensador de armas:
lanzas, flechas y hojas muy cortantes.
En cada margen altas zarzamoras,
los matojos de hinojo, y una piña,
que rodaba hasta allí, despachurrada
por las ruedas del carro de un vecino.
Eran tiernos, de verde gusto a brote,
los piñones que allí mismo partíamos.
Más lejos, una encina centenaria
(que hizo torcer la calle conservarla)
rinde mediterráneo testimonio
de robles, carrasquillas y alcornoques.
Había un pino inmenso, a mano izquierda,
donde al volver a casa, entre dos luces,
parábamos a contemplar un búho,
que no nos asustaba que alargase
su u lejana por el pago oscuro.
Vamos subiendo ahora con más pena,
tal que llevar en hombros una vida
encima de mí mismo encaramada,
hasta llegar al límite del pueblo,
donde son muro cañizal y margen.
Seguimos, desde arriba, el río Seco,
con las lejanas urbanizaciones
que han puesto su viruela en los pinares.
Las casas no han cambiado, y al pasar
he dicho aquello mismo que escuché
o que pensé charlando con mis padres.
He visto nacer calles y alzar casas
donde todo eran charcas y zarzales,
donde se erguían pinos y la higuera
retorcía las ramas como sierpe,
y plaño no tener aquella imagen
estable en el recuerdo, franca y próxima,
como me falta el rostro de mi abuelo—
que es solo piel sudada sin palabras,
sin afeitar, con ojos de apopléjico.
Fue también él igual que este paisaje
en los quietos finales de su mal:
vertedero de tierras y de escombros
que son pilas de días y de meses
de un yermo que se llena sin sentido
y crece hacia la nada entre hierbajos.
Rebasamos ahora el terraplén
donde el niño que fui se entretenía
recogiendo azulejos de colores,
sobrantes de cocinas y de baños:
como quien busca oro yo exhumaba
teselas o las piezas de algún chisme
que eran tesoros, limpias, para el juego.
Resiguiendo un camino que se cierra
por entre aulagas y retamas altas,
y hemos ido ascendiendo, poco a poco,
hasta llegar bajo un dosel de pinos
donde era la pinocha por el suelo
resbaladiza alfombra a nuestro paso,
por el camino de una antigua haza
en que aún sobrevive alguna cepa.
Mi madre me contó que de pequeña
cerca despampanó junto a su padre
la viña donde hacía de aparcero
y tal vez se sentaron aquí mismo
para almorzar un pan nunca olvidado.
Veo mi bosque, todavía, al frente,
mío pues lo escogí, le di ese nombre—
aunque otro que no sé es su propietario.
Era mi bosque un pinar alto, estrecho,
con una torre en medio, el esqueleto
hecho de acero de un gigante muerto
de tanto sostener cables eléctricos.
Encima de la base de cemento,
entre sus pies, jugaba a tres en raya
con guijarros hallados por allí
—claros y oscuros, planos, rutinarios—,
y abría la merienda, cual regalo:
sobre la miga blanda, tierna y blanca,
oprimía la boca y respiraba,
y era trozo de pan, aire y tomate,
y chocolate negro amargo y dulce.
Mi madre me enseñó a esconder bastones
bajo unas bardas que me reservaran
para otra vez el cayado de un día,
y usarlo de puntal en el camino,
o de prolongación para los dedos
y hurgar en la pinocha y comprobar
si la hojarasca cubre una negrilla
o es un montículo un corro de níscalos.
Allí mismo encontré una vez tres balas,
algo imperfectas y redondeadas
por algún padre antiguo deseoso
de dar al hijo unas piedras más suaves
(o eran, a lo mejor, los proyectiles
del trabuco de alguna guerra infame
peligrosos aún siglos después
al herirme, profundos, la memoria).
Y veo que no sé mientras lo digo
si están al fondo de un cajón de casa,
perdidas como el niño que las tuvo,
frías, pero esperando a otro chiquillo
que en un rincón descubra su tesoro.
Todo ya queda atrás, y da impresión:
qué solos quedan estos pinos secos,
dominio antiguo de mitología
rústica y personal, de infancia humilde,
ridícula a los ojos del adulto
sabedor de maldad, envidia y tretas.
Pero los sueños sueño nos hicieron
de la materia humana que perece.
Volvemos ya de noche y se hace tarde,
igual que hacía el juego, cuando niño,
corta la tarde más larga del año.
Y rehacemos sin pausa, a paso rápido,
pinares y barrancos, senda y rambla,
de vuelta a la vereda familiar.
He vuelto a aquella fuente que enterraron
en la alameda, al cabo de la calle,
donde nací y viví, que no me tiene.
He vuelto, años después, hasta mi bosque
para saber que solo existe en mí.

Traducido por Pere Ballart

Per trobar arrels

加泰罗尼亚文 | Jordi Julià i Garriga

Ve d’un món, corromput amb mots estranys
per segles de domini i de veïnatge,
que el fang ha anat tacant o s’ha empassat.
És d’una terra on tenen nom les cases,
on s’hereten motius sense cognoms.
Recorda encara un temps de fred de ferro,
de molls cremant, ansats, i torrapans,
d’ensulfatar, lligar, d’anar a fer llenya,
d’aviram a les gàbies de l’eixida.
Coneix tots els pedaços i els sargits,
i unes cançons d’infant que ningú sap.
Ara és com l’estranger en un país nou
que ningú entén quan diu els mots dels seus,
com el mut que demana caritat,
i vol els sots, les coses que va perdre.
Senglar que furga inútilment en fang
per trobar arrels.

© Moll
from: Planisferi lunar
Moll, 2008
Audio production: Catalunya Ràdio / 2018

Para encontrar raíces

西班牙文

Es de un mundo, corrupto por extrañas voces,
por siglos de dominio y vecindad,
que el barro ha ido ensuciando o que engulló.
Es de un país que da nombre a las casas,
y no lega apellidos sino apodos.
Recuerda un tiempo frío como el hierro,
de tostador y tenazas al fuego,
de rodrigar, sulfatar y hacer leña,
de jaulas con gallinas en el patio.
Conoce bien los parches y zurcidos,
y canciones de niños ya olvidadas.
Es como un extranjero en tierra nueva
donde su hablar de antes no se entiende,
como el mudo que pide una limosna,
y reclama las hoyas, lo perdido.
Jabalí que en el barro hoza en vano
para encontrar raíces.

Traducido por Pere Ballart

Tortugues

加泰罗尼亚文 | Jordi Julià i Garriga

Es feréstec i trist aquest so fosc:
les tortugues copulen al jardí.
S’escometen, i fugen, i s’atrapen,
intenten acoblar-se però els costa,
encara que la força dels seus gens,
un ímpetu ancestral que els bull endins,
desitja sobreviure-les, usar-les,
i els fa cremar la sang sota la closca.
L’escut del ventre topa amb la cuirassa,
i no es miren ni es troben la carn rèptil.
Fa soroll el plaer que els porta al risc
de quedar panxa enlaire i no tombar-se,
quietes i sense alè, cuites pel sol;
que el principi vital que mou l’espècie
ja s’ha perpetuat en l’individu.
És feréstec i trist aquest so fosc,
com els crits i els gemecs que fa la nit.

© 3 i 4 Edicions
from: Principi de plaer
3i4 Edicions, 2007
Audio production: Catalunya Ràdio / 2018

Tortugas

西班牙文

Es inquietante y triste este sonido oscuro:
las tortugas copulan en el jardín.
Se embisten y rehúyen, y se atrapan,
intentan acoplarse a duras penas,
pero existe en sus genes una fuerza,
un ímpetu ancestral que quema dentro:
quiere sobrevivirlas, quiere usarlas,
así, bajo la concha, les hace arder la sangre.
El escudo del vientre choca con la coraza,
no se ven ni se encuentran carne réptil.
Hace ruido el placer que les arriesga
a quedar sin remedio boca arriba,
quietas y sin aliento, recocidas al sol;
que el principio vital que espolea a la especie
se ha perpetuado ya en el individuo.
Es inquietante y triste este sonido oscuro,
la incierta noche de gritos y jadeos.

Traducido por Pere Ballart

Ocells de febrer

加泰罗尼亚文 | Jordi Julià i Garriga

Una fletxa d’ocells clavant-se al cel
hauria estat pel bard antic l’auguri
d’aquells petits i obscurs errors a témer
quan els déus descendeixen per jutjar.
El trobador n’hauria fet l’anècdota
del seu impuls poètic del bon temps.
La lírica romàntica un patètic
símbol del pas dels anys irredimible.
I l’autor postmodern hi veu la imatge
d’humana lleugeresa i inconsistència,
de tanta vida fora d’un mateix.
Aquests ocells, però, no són de lluny,
no són grues, ni ànecs ni cigonyes,
fan niu a prop, enmig de camps i boscos,
i aviat la formació d’ordre inexacte
es fon amb un estol que voltoneja
excitat i convuls cases enllà.
Són gavians argentats per sobre el cel
no pas d’un mar després de la tempesta,
ni d’un port quan retornen les barcasses,
sinó d’un gran abocador pudent.
Rates de mar abans, són carronyers
d’un món que es llença en munts d’escombraries.
Definitivament han emigrat
de l’àmbit natural que els pertanyia,
de la vida cruel, incerta, dura,
cap a un constant estat del benestar
on la dieta és menys fresca i més segura,
i on poden perdre el temps en barallar-se
-sense raó aparent, potser per tedi-
pel cos buit d’una nina sense cap.

© 3 i 4 Edicions
from: Principi de plaer
3i4Edicions, 2007
Audio production: Catalunya Ràdio / 2018

Pájaros de febrero

西班牙文

Una flecha de pájaros clavándose en el cielo
para el antiguo bardo hubiera sido augurio
del pequeño y oscuro error temible
por el que bajan los dioses a juzgarnos.
Un trovador lo habría vuelto anécdota
de su lírico impulso al llegar la bonanza.
La lírica romántica, un patético
símbolo de que aciago pasa el tiempo.
Y en ella el postmoderno ve una imagen
de humana levedad e inconsistencia,
de tanta vida fuera ya de sí.
Pero estas aves no vienen de lejos,
no son grullas ni patos, ni cigüeñas,
y hacen su nido cerca, entre campos y bosques.
Pronto su formación, de un orden inexacto,
se mezcla a la bandada que da vueltas,
más allá de las casas, convulsa y excitada.
Son gaviotas que pasan sobre el cielo
pero no de algún mar después de la tormenta,
ni de un puerto al regreso de las barcas,
sino de un vertedero pestilente.
Antes ratas de mar, son carroñeras
de un mundo que se apila en la basura.
Definitivamente han emigrado
del natural entorno en que nacieron,
de la vida cruel, incierta, dura,
camino de un estado de bienestar constante
donde la dieta no es tan fresca, y más segura,
y es posible perder el tiempo en disputarse
-sin razón aparente, simple tedio-
un torso de muñeca sin cabeza.

Traducido por Pere Ballart

La una

加泰罗尼亚文 | Jordi Julià i Garriga

En Joan sempre seu al seu balcó,
porta boina i la roba que li donen,
i crida a aquells que passen i el coneixen,
els atura i pregunta cap a on van,
amb els mateixos mots: -Ara tu, què faràs?
I veus que sempre li respons igual,
maquinalment, sense importància, tan
banal és la resposta com la vida
que atribuïm a qui no pot pensar,
i fins i tot el seny l’ha deixat sol.
Després allarga el braç per ensenyar-te
el seu rellotge i retenir-te allí,
i convertir-te en osca al tall del temps
sempre uniforme, fi, esmolat, continu.
I sempre li demanes quina hora és,
com faries a un nen, per simpatia,
matí, migdia o vespre, i et respon
«La una».
Dius que és tard, i vas o tornes
cap a casa, segur que ja ha oblidat
tot el que li hauràs dit, tot lamentant
el llarg present on viu, sense saber 
del cert si el seu rellotge està parat
sempre a la una, si creu realment
que tot pertany a un llarg moment perpetu,
si són les nostres busques les que marxen
massa enganyosament per una esfera,
mentre giren els astres damunt nostre.

© Bromera
from: Prínceps Blaus
Bromera , 2007
Audio production: Catalunya Ràdio / 2018

La una

西班牙文

Juan siempre está sentado en su balcón,
lleva boina y la ropa que le dan,
y si ve que alguien pasa y le conoce,
le para y le pregunta adónde va,
con las mismas palabras: —Ahora tú, ¿qué harás?
Y ves que le respondes siempre igual,
maquinalmente y sin darle importancia,
tu respuesta banal como la vida
que atribuimos a quienes no piensan
y hasta el juicio les ha dejado solos.
Después alarga el brazo, en la confianza
que su reloj te podrá retener,
convirtiéndote en mella en el filo del tiempo
siempre uniforme, fino, afilado, continuo.
Y siempre le preguntas qué hora es
por simpatía, como con un niño,
mañana, tarde o noche, y te contesta
«La una».
Tú le dices que es muy tarde,
y vas a casa o vuelves, convencido
que habrá olvidado ya lo que dijiste,
y lamentas aquel largo presente,
sin saber si el reloj está siempre parado,
marca siempre la una, si realmente
cree él vivir en un perpetuo ahora,
o si nuestras agujas son las que andan
muy engañosamente por su esfera,
mientras giran los astros ahí arriba.

Traducido por Pere Ballart