En Joan sempre seu al seu balcó,
porta boina i la roba que li donen,
i crida a aquells que passen i el coneixen,
els atura i pregunta cap a on van,
amb els mateixos mots: -Ara tu, què faràs?
I veus que sempre li respons igual,
maquinalment, sense importància, tan
banal és la resposta com la vida
que atribuïm a qui no pot pensar,
i fins i tot el seny l’ha deixat sol.
Després allarga el braç per ensenyar-te
el seu rellotge i retenir-te allí,
i convertir-te en osca al tall del temps
sempre uniforme, fi, esmolat, continu.
I sempre li demanes quina hora és,
com faries a un nen, per simpatia,
matí, migdia o vespre, i et respon
«La una».
Dius que és tard, i vas o tornes
cap a casa, segur que ja ha oblidat
tot el que li hauràs dit, tot lamentant
el llarg present on viu, sense saber 
del cert si el seu rellotge està parat
sempre a la una, si creu realment
que tot pertany a un llarg moment perpetu,
si són les nostres busques les que marxen
massa enganyosament per una esfera,
mentre giren els astres damunt nostre.