Anna Crowe
英文
Ocells de febrer
Una fletxa d’ocells clavant-se al cel
hauria estat pel bard antic l’auguri
d’aquells petits i obscurs errors a témer
quan els déus descendeixen per jutjar.
El trobador n’hauria fet l’anècdota
del seu impuls poètic del bon temps.
La lírica romàntica un patètic
símbol del pas dels anys irredimible.
I l’autor postmodern hi veu la imatge
d’humana lleugeresa i inconsistència,
de tanta vida fora d’un mateix.
Aquests ocells, però, no són de lluny,
no són grues, ni ànecs ni cigonyes,
fan niu a prop, enmig de camps i boscos,
i aviat la formació d’ordre inexacte
es fon amb un estol que voltoneja
excitat i convuls cases enllà.
Són gavians argentats per sobre el cel
no pas d’un mar després de la tempesta,
ni d’un port quan retornen les barcasses,
sinó d’un gran abocador pudent.
Rates de mar abans, són carronyers
d’un món que es llença en munts d’escombraries.
Definitivament han emigrat
de l’àmbit natural que els pertanyia,
de la vida cruel, incerta, dura,
cap a un constant estat del benestar
on la dieta és menys fresca i més segura,
i on poden perdre el temps en barallar-se
-sense raó aparent, potser per tedi-
pel cos buit d’una nina sense cap.
从: Principi de plaer
3i4Edicions, 2007
录制: Catalunya Ràdio / 2018
February birds
An arrow of birds piercing the sky
might have meant for a bard of old an omen
of those small, obscure mistakes to be feared
when the gods come down to pass judgement.
The troubadour would have made of it the foretelling,
with his poetic impulse, of fine weather.
The romantic lyricist a pathetic symbol
of the irredeemable passing of the years.
And the postmodern writer sees in it the image
of human levity and inconsistency,
of so much life outside the self.
These birds, however, are not from far away,
they are neither cranes nor ducks nor storks,
they nest nearby, in the middle of fields and woods,
and soon this formation of haphazard shape
mingles with a throng that circles
in convulsive excitement a few houses away.
They are gulls, made silvery by the light above them,
not from the sea in the wake of a storm,
nor from a port when the ferries dock,
but from an enormous stinking refuse-tip.
Former sea-rats, they are the carrion-eaters
of a world thrown away in mountains of rubbish.
They have emigrated for good and all
from the natural environment they once belonged to,
from a life that was cruel, uncertain and hard
to a constant state of well-being
where the diet is less fresh and more certain,
and where they waste their time quarrelling
for no apparent reason, except perhaps boredom,
over the hollow body of a headless doll.