Anna Aguilar-Amat

katalonščina

Anna Crowe

angleščina

Formalitats

Quan em dones les gràcies si em somriuen les mans,
per una flor que em creix als ulls, una cita d'en
Chesterton o l'inconfessat desig de cordar-te un botó,
resto sempre callada.
¿Com podria dir "de res" si aquestes momes ho són tot?
Piguetes infantils que tornen a sortir amb l'edat,
rosada que el cel ha destil·lat perquè n'hi pugui beure
aquella abella.
Com la noia que surt a la finestra a estendre un
vestit roig i la mira l'obrer mentre posa ciment
a la casa veïna o la bastida que el sosté, a vint
metres d’alçada.
¿Com podrien dir "de res"?
Però ara jo també vull dir "gràcies" perquè has fet
de l'espera un bon estenedor pels meus vestits de festa
i puc escriure mel amb la set i la calma, i sento,
quan feinejo, el vertigen punyent i desitjo la vida.
I no em diguis "de res".
Potser s'escau "perdó" a aquest espai de les formalitats
- que és el que jo dic sempre, i tu restes callat.
Perdó perquè el dolor de no tenir-te no s'acaba,
pel núvol d'esperança que t'és fàcil llaurar,
pel pessimisme que desfàs com un terròs de sucre
amb la teva humitat universal que fa les coses grosses
toves, i les petites altes, lliscants per tobogans de fulles verdes.
(No té importància esbrinar perquè aquest poema
s'havia intitulat "cosir").

© Anna Aguilar-Amat
Iz: Petrolier
València: Denes, 2003
Avdio produkcija: Institut Ramon Llull

Formalities

When you thank me for my smiling hands,
for a flower growing in my eyes, for a quotation from
Chesterton, or for the secret longing to do up one of your
       buttons,
I always remain silent.
How could I say “it’s nothing” if these gifts are “all”?
Little freckles that come back with age,
dew that the sky distills for that bee
to drink.
Like the girl who comes to the window to hang out
a red dress and looks at the workman laying concrete
in the house next door or at the scaffolding supporting him
twenty metres above the street.
How would they say “It’s nothing”?
But now I also want to say “thank you” because you have
        turned
the waiting into a fine washing-line for my best dresses
and I can write honey from thirst and calm, and doing chores
I feel that stab of vertigo and I want to live.
And don’t say “it’s nothing”.
Perhaps “sorry” will fit this space for formalities—
that’s what I always say, and you stay silent.
Sorry because the pain of not having you never ends,
for the cloud of hope you can so easily plough,
for the pessimism you melt, like a sugar lump,
with the universal humidity that makes great things
soft, and small things lofty, sliding down toboggans of green
        leaves.
(It’s irrelevant to try to guess why this poem
was originally called “Sewing”)

Translated into English by Anna Crowe