El sospir de pols sobre els cotxes abandonats,
que em miro sempre amb l’ai al cor no fos cas
que m’encomanessin la resignació de ser com
són, de ser com som. I saludar sempre, sempre,
els avions quan creuen el cel, des de terra, i
saludar sempre, sempre, la terra des de la finestra
dels avions: i que em faci, no sé per què, una
mena de mal com un forat menut a la butxaca. I
el darrer metro dels dilluns que arriba, una mica
més vell, més brut i més pobre i inexorablement
se’ns endú, i dintre els vagons semblem tots
bèsties de càrrega en un camp de farratge anglès,
cavalls d’ulls tristos que tot ho suporten, que ho
aguanten tot. I, repetir-se, entre dents, ben
mastegada, la cançó: som carreteres que no van
enlloc.