Maria Filipowicz–Rudek 
Translator

on Lyrikline: 5 poems translated

from: katalonščina to: poljščina

Original

Translation

De l’aigua, II

katalonščina | Jaume Pont

Allí
on la raó sols coneix
la música
labial de les aigües

dins la turbulència
del passar d’un temps
que no existeix

Aquí

batec transparent
de la nit de les llengües.

© Jaume Pont
from: Divan
Edicions 3 i 4, , 1982
Audio production: Institut Ramon Llull

Szezlong, II

poljščina

Tam
gdzie umysł zna tylko
muzykę
ust wody

w zamieszaniu
płynącego czasu
który nie istnieje

Tutaj

przejrzyste pulsowanie
nocy języków

Przekład: Anna Pomykał–Sadlik & Maria Filipowicz–Rudek

Jardí bàrbar XXX

katalonščina | Jaume Pont

Deixa que la llum de l’alba arribi
al lloc on tot l’espai és un incendi.
Habitaràs l’estança, el jardí bàrbar,
l’ull i la veritat humida del seu centre.
Com aquest alè animal que busca
la consumació del crit en el silenci.

© Jaume Pont
from: Jardí bàrbar
Edicions El Mall, 1980
Audio production: Institut Ramon Llull

Dziki Ogród XXX

poljščina

Wpuść światło brzasku
gdzie przestrzeń cała jest pożarem.
Zamieszkasz w nim, dzikim ogrodzie,
oku i wilgotnej prawdzie jego wnętrza.
Jak ten zwierzęcy oddech, który szuka
spełnienia krzyku w milczeniu.

Przekład: Anna Pomykał–Sadlik & Maria Filipowicz–Rudek

Jardí bàrbar XVI

katalonščina | Jaume Pont

Posseir l’instant
Ara: més fonda la ferida,
més obert el món i el domini de l’aire.
¿Escoltes la música,
l’antiga harmonia de la pols i la pedra?
Diríeu que tot esdevé la imatge cega
d’un bosc desert, successió residual
de les vides i les morts. Diríeu.
Diria que les mans es fonen en el darrer
reducte de l’ombra,
ala sense ocell i vol sens ala. Diria.
Quasi la transparència muda del paisatge; el glatir del llavi,
la veu i l’eco, quasi la vexació d’un cel
perdent-se entre el carnatge dolç i fosc
de la garriga.
Quasi la mort:
                oh memòria fugissera de l’instant!

© Jaume Pont
from: Jardí bàrbar
Edicions El Mall, 1980
Audio production: Institut Ramon Llull

Dziki Ogród XVI

poljščina

Posiąść chwilę.
I cóż: jeszcze głębsza rana,
otwarty bardziej świat i dominium powietrza.
Słyszysz muzsk
odwieczną harmonię pyłu i kamienia?

Powiecie, że wszystko się stanie ślepym obrazem
bezludnego lasu, szczątkowym dziedzictwem
życia i śmierci. Powiecie.
Powiem, że ręce roztapiają się w ostatniej
twierdzy cienia,
skrzydło bez ptaka i lot bez skrzydła. Powiem.
Prawie przeżroczystość niema pejzażu,
pragnienie warg,
głos i echo, prawie udręka nieba
znikającego w ciemnych i słodkich strzępach
zaroś li.
Prawie śmierć:
             Och, ulotna pamięć chwili!

Przekład: Anna Pomykał–Sadlik & Maria Filipowicz–Rudek

Els vels de l’eclipsi (fi)

katalonščina | Jaume Pont

Guaita la lluna, el teatre del món sota els vels de l’eclipsi!
A cau d’orella, vençut, ens parla d’amors impossibles
aquest vaixell del silenci que s’anomena record.
Desem la llengua, els mots, al cau embriac de la nit.
I tot resta mut. Només els astres, vells pregoners,
criden el triomf d’aquesta cega nit d’ocelleria.
Ho sents? Afua la tempesta l’aurora closa, i el cel,
ocell dins d’una flama, trasmuda occit el temps.
Comença a caure el velam, l’imperi il lusori
de mil llengües de foc llampant, el cim obert
en negre i roig: comença la nuesa closa de la fi.
On les portes de l’estança emmirallada dels estels
clouen l'armari còsmic. On la porpra encesa, l’àngel
incandescent i nu, ofega claredats carbonitzades.
On la llum besa l’aigua i l’aigua crema la tenebra.
Escolto el murmuri del cel, el batec de la lluna
i el sol fent caure l’amarga plomada de l’amor.
Tinc els dits xopats de sang i les dents corcades de claror.
Com un fum, evaporo la memòria que em lligava, somort,
a la tenebra, i obro el pit al tètric ca Cèrber solar.
No hi ha plenitud més buida, ni buidor més plena,
no hi ha absència més cruel i dolça, més palpitant,
que l’extermini emmirallat i fosc de les esferes.
Talment l’home, per un moment perdut al pleniluni,
sageta tremolosa a l’arc del temps, príncep o esclau,
fa del somni la raó, de la mort la vida, de la forma
la matèria encesa. De l’eclipsi imaginari: el real.
Si amor és ficció, si la llum que vull que em cremi i encengui
és callada i lenta ficció, què ens resta, esdevenidor del món?

Nu, somio l’instant. Amb transparència muda, el cel vincla
la dalla corredissa de la llum. Tomba el cap de la tenebra.
Ara, evanescent, sento el bategar dels polsos de l’arbreda.
Un alè cremat, tremolós i esquiu, clou la mà multicolor del
                                crepuscle vincladís. Assaona la terra el vent.
I recordo: recordem la paraula fonda i freda de la mort:
amb els ulls es clouen els signes de la carn.
Amb l'ombra el tacte, amb la llum tot l’ésser.

© Jaume Pont
from: Els vels de l’eclipsi
Edicions 62,, 1980
Audio production: Institut Ramon Llull

Kurtyny zaćmienia (koniec)

poljščina

Popatrz na księżyc, teatr świata za kurtyną zaćmienia!
Cichym glosem, pokonany, opowiada nam o niemożliwej miłości
ten statek milczenia, który zwiemy wspomieniem.
Chowamy język i słowa w upojnym legowisku nocy.
I wszystko trwa nieme.Tylko gwiazdy, starzy heroldowie,
obwieszczają triumf tej ślepej nocy ptaków.
Słyszysz? Burza wyostrza pochmurny świt i niebo,
ptak schwytany w płomień, przeobraża martwy czas.
Już opadają żagle, złudne imperium
tysiąca języków świecącego ognia, czerwono-czarny
szczyt, zaczyna się niechybna nagość końca.
Tam, gdzie bramy gwiezdnego domu, pełnego luster,
zamykają kosmiczną szafę. Tam, gdzie ostra purpura, anioł
płonący i nagi gasi zwęglone jasności.
Tam, gdzie światło całuje wodę a woda spala mgłę.
Słucham szeptu nieba i pulsowania księżyca,
a słońce podnosi gorzki ciężar miłości.
Palce mam splamione krwią, zęby spróchniałe od światła.
Jak dym, ulatuje ze mnie pamięć, która trzymała mnie, bez życia,
we mgle i odsłaniam pierś przed posępnym słonecznym cerberem.
Nie istnieje pełnia bardziej pusta, ani pustka pełniejsza,
nie istnieje nieobecność bardziej okrutna i słodka, bardziej
                                                                       rozedrgana,
niż roziskrzone i ciemne wygnanie sfer.
I tak człowiek, przez chwilę zagubiony w pełni księżyca,
drżąca strzała w łuku czasu, pan lub niewolnik,
z marzeń czyni rozsądek, ze śmierci życie, z formy
rozpaloną materię. Z urojonego zaćmienia rzeczywistość.
Jeśli miłość jest złudą, jeśli światło, które pragnę, by mnie spaliło i
                                                                       rozś wietliło
jest milczącym i powolnyrn omamem, co nam zostanie kiedyś ze ś
wiata?

Nagi, śnię tę chwilę. Przejrzyście nie ma, wprawia w drganie niebo
ślizgająca się kosa światła.Toczy się glowa mgły.
Teraz, gdy roztapiarn się, czuję pulsowanie pośród gałęzi.
Spalony oddech, nieufny i drżący zamyka wielobarwna
ręka giętkiego zmierzchu. Wiatr oblewa ziemię.
I wspominam: wspominamy głębokie i zimne słowo śmierć:
wraz z oczami zamykają się znaki ciała.
Wraz z ciemnością dotyk, wraz ze światłem całe istnienie.

Przekład: Maria Filipowicz–Rudek

Antonio Ranieri davant el túmul mortuori de Giacomo Leopardi

katalonščina | Jaume Pont

Del fons de l’ànima
sols li arribà la paraula dels morts
i una malvestat de campanes amansida
en la boira del temps
Fou hoste de petits països
i amo líric de terres encara per venir
Avarament la historia
n’ha fet al capdavall el seu recapte
Crideu ara vosaltres
murs adolorits de la ciutat de Nàpols
o mudes barques ancorades
sota la marcida llum de Torre del Greco
crideu i canteu la glòria d’aquest noble
senyor a qui hauran d’enyorar tots
els poetes orfes del futur
Sapigueu que no tingué millor amiga
que la seva imatge esvaïda en la fondària
secreta de l’espill
Així en foren de grans la seva solitud
i l’art amb que embellí el seu sudari
la doble harmonia
d’aquell dolor al qual es mantindrà aferrat
per sempre més
el malguany de la memòria:

sota el cos infidel
la pagana raó de l’existència
amb la ploma però
l’enigma inabastable del seu regne.

© Jaume Pont
from: Raó d’atzar
Edicions 62, 1990
Audio production: Institut Ramon Llull

Antonio Ranieri przed katafalkiem Giacoma Leopardiego

poljščina

Z głębokości duszy
dochodziło do niego tylko słowo zmarłych
i burza dzwonów uśmierzona
w mgle czasu.
Był gościem małych krain
i władcą ziem, które jeszcze nie nadeszly.
Skąpa historia
w końcu potrafiła go docenić.
Krzyczcie teraz
obolałe mury Neapolu,
krzyczcie nieme statki zakotwiczone
pod światłem posępnym Greckiej Wieży,
krzyczcie i wyśpiewajcie chwałę temu szlachetnemu
człowickowi za którym zatęsknią wszyscy
osieroceni poeci przyszłości.
Wiedzcie, że nie miał nigdy lepszego przyjaciela
niż własny obraz niknący w tajemnej
głębi lustra
Ogromne były samotność
i sztuka którymi ubrał swój całun,
dwoista harmonia
bólu, do której przykuto
na zawsze
zdrady pamięci:

spod jego niewiernego ciała
pogańska przyczyna istnienia
raczej dla pióra
nieobjęta zagadka jego królestwa.

Przekład: Anna Pomykał–Sadlik & Maria Filipowicz–Rudek