György Jánosházy 

Translator

A L'ENTRADA D'UNA ESTACIÓ SUBTERRÀNIA, LLIGAT DE MANS I PEUS PER DUANERS BARBOSOS, VAIG VEURE COM LA MARTA SE N'ANAVA EN UN TREN FRONTERER. LI VOLIA SOMRIURE, PERÒ UN MILICIÀ POLICÈFAL SE'M VA ENDUR AMB ELS SEUS, I VA CALAR FOC AL BOSC.

Escales de cristall a l'andana solar
On passen trens de llum cap a platges obertes
Entre murs transparents i coralls sarmentosos
I ocelles d'ull clarós en brogiment de brancs.

¿Ets tu, blanca en el blanc d'aquesta alba insular,
—Líquid l'esguard, atenta a músiques innates—
Que escriurs adéus humits a la forest dels vidres,
Amb semença de nit per a un somni desclòs?

Te'n vas enllà del goig, al ribatge encantat
Amb gegants embriacs a l'espluga gatosa
I falcons dissecats a les roques senyades,
A un mar petjat pels déus en els nocturns furtius.

No puc heure't, dorment, orb de llum i de ment,
Vestit com un infant, sense veu ni bagatge,
Entre tràmecs guardat per hostalers biformes;
Els passaports són vells i sangosos els cors.

T'emportes puigs i rius, i els estanys estel·lars
I fonts en bacs gelius en profundes valises;
Un guaita tenebrós, des del serrat en flames,
Em crida amb noms estranys i em fa que no amb les mans.

Onegen foramurs banderes esquinçades.

                                                                    Solo e penoso
                                                                    I più deserti campi.
                                                                    Petrarca, sonet XXVIII

Pistes desertes, avingudes mortes,
Ombres sense ombra per cales i platges,
Pujols de cendra en els més folls viratges,
Trofeus d’amor per finestres i portes.

¿A quin indret, oh ma follia, emportes
Aquest cos meu que no tem els oratges
Ni el meravellen els mòbils paratges
Ni els mil espectres de viles somortes?

No sé períbol en la terra obscura
Que ajusti el gest i la passa diversa
De qui la soledat li és bell viure.

¿No hi ha caserna ni presó tan dura,
No hi ha galera en la mar més adversa
Que em faci prou esclau i ésser més lliure?

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.