Francesc Parcerisas
El moment del prou
Dins el moment del més
hi ha els moments del prou:
prou de l’estretor del molt
i prou del volcà del poc;
prou escorça del matí,
prou nit de magatzems i vidres,
prou passió del carrer, detergents,
túnels, plomalls, divendres dels llops,
mingitoris als fons de les torres
de la memòria...
Prou del quasi,
prou del gaire,
prou del tot,
prou del mica en mica.
Té els peus inflats, i els canells,
i aspira dins una bossa de plàstic.
Té la panxa botida, el munyó gangrenat,
l’enfisema que l’ofega.
Prou del cuc, del vedell,
del tauró, de l’ocell verd que refila.
Prou del prou, prou del silenci,
prou del son. Ara separem la claror
de les tenebres i diem:
com era diferent el primer dia,
caldrà que hi tornem un altre cop.
El món està mal fet, la torrada cremada,
prou dels ulls i del cristall,
prou de les famílies als jardins.
No cal que res comenci; prou, prou.
