Francesc Parcerisas
Conte
Conte
Tinc cinquanta-cinc anys
i veig la nit de xocolata.
El sol s’ha post lentament
darrere el crepuscle de torró
i, a banda i banda de la paret,
el pensament insadollable
deixa d’ajustar-se la corbata
i s’ajup amb l’olor de la gangrena.
Uns nens corren carrer avall
empaitant una pilota groga que xiscla
com una lluna de sucre candi.
Jo, que mai no havia encertat a veure l’ogre
--ni al carreró d’ullals grisos,
ni sota la passió de melmelada
que fan els fanalets de gas--,
sé que l’edat em duu una por tranquil·la.
Ara, de sobte, en estendre la mà
veig l’ossada prima del pollastre:
un caramel que el temps
llepa engabiat entre barrots.
La memòria és voraç
i el raonament són molles de pa
que no saben dir-me com era el món
i recorden, a penes, qui era jo.
