Donatella Siviero
итальянский
Gasela
Va corrent pel jardí
cantant el seu amor amb mots alegres,
com l’aigua de la font
va rient i saltant entre les roses.
El cos esvelt vesteix
de vels lluents que en moure’s transparenten
i un bell collar de perles
llueix al coll, com els capolls que esclaten
les gotes de rosada.
Als llavis du el fresc somriure dolç
de qui se sent feliç
i ho diu amb clara veu de pura llum
creient que, on és, no hi ha
ningú que escolte el seu secret joiós,
ni cap perill de res.
De colp, un branquilló tot ple de punxes,
com un parany, l’enganxa.
Amb arraps a la pell a terra cau.
Un plor tendre i amarg
fereix la nit. Adolorides perles.
Un llamp llunyà. I, a l’alba,
en la grisor més grisa, núvols negres.
Brutes de sang i pols
entre pètals marcits roden les llàgrimes.
La lluna nova fuig.
El jardí no té ja cap joia jove.
Из: Cants i encants
Barcelona: Ensiola, 2004
Аудиопроизводство: Institut Ramon Llull
GAZZELLA
Va correndo per il giardino
cantando il suo amore con parole allegre,
come l’acqua della fonte
va ridendo e saltando tra le rose.
Il corpo agile veste
di veli brillanti che muovendosi traspaiono
e un bel collare di perle
sfoggia al collo, come i boccioli che esplodono
le gocce di rugiada.
Porta sulle labbra il fresco sorridere dolce
di chi si sente felice
e lo dice con chiara voce di pura luce
credendo che, lì dov’è, non c’è
nessuno che senta il suo segreto gioiso,
né nessun pericolo.
Di colpo, una branca piena zeppa di spine,
come una trappola, l’afferra.
Con graffi sulla pelle cade a terra.
Un pianto tenero e amaro
ferisce la notte. Addolorate perle.
Un lampo lontano. E, all’alba,
nel grigiore più grigio, nuvole nere.
Sporche di sangue e polvere
tra petali marciti scivolano le lacrime.
La luna nuova fugge.
Il giardino non ha nessuna gioia giovane.