Estic gitat al llit, malalt.
L’estiu, fora de mi, crida joiós
d’ocells el temps dolç de natura.
Tinc quaranta anys passats. I ara,
novament, després de tants oblits,
després de tanta mort acumulada,
uns pocs versos fan el resum d’una vida.
Estic gitat al llit, malalt.
De lluny, per la finestra i l’ombra,
m’arriben cants que juguen
de bells infants, desconeguts i feliços.
Juguen el joc estrany del futur,
el joc del temps, l’estiu, la vida plena.
Jo en sent només les veus, distants i rialleres,
i els veig escabussar-se en l’aigua clara,
fets de llum, nus els cossos, rics de goig.
Malalt, al llit, tot sol, gitat
–també els records queden lluny, criatures–,
no em queda cap més joc que l’esperança.