Josep Palau i Fabre
Cant espiritual
Cant espiritual
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu,
que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a
creure en tu – i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i
m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu
que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un
son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia
d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la
vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de
mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma
d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dirte:
crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany
d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis
mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot
el meu ésser pugui dir-te:
Ets.