Jordi Virallonga 

Translator

                                                                 Nocturn vora Atenes

Han passat moltes hores, dies llargs
penetrant les entranyes de la terra
cercant-hi no els orígens de la vida
sinó el testimoni de la mort:
només fragments, rastres lleus i ancestrals
d’avantpassats comuns regenerats en mites.
Els ha cremat el sol meridional
i han tastat el regust de la pols
amarga com el vent, com l’argila resseca.

En arribar el capvespre han canviat de pell
i abandonant la llar dels déus i els mites
s’han retrobat en la mesura humana.
Vestits de blau texà
passegen en la calma de la nit
i ballen abraçats, absents de tot,
al so d’alguna música propera
dins del clos d’un jardí florit de murtra
amb la passió que els retorna mortals
i els aferra a les restes de la vida.

No canviïs de lloc fruites i objectes,
ni el blau polsós de la paret amb les ombres marcades.
El temps va fent la seva.
El que abans era un punt de descurança
ara forma part del decorat.
Tant se val que grinyoli la fusta dels graons.
La tauleta, les teles, el pitxer blau amb flors:
tot és en ordre a l’hora del crepuscle.
Tingues cura que les pomes no es podreixin.
La sentor es barreja amb la volior del jardí.
Fan olor de tu.
                                    Estima’m.
Procura que no es trenqui. És fràgil.
la natura morta de l’amor.

carregat amb l’escorça del record
l’home vençut fuig de la llum del dia
el gos plorós flairant els rocs fa via
i gasta els peus sagnosos sense nord

ha estat l’esclavitud la gelosia
la foscor dels forats la mala sort
el galiot marçada buscant mort
a un sot profund els ossos hi confia

Sentiu el ca com crida culivat
damunt del cos de l’única certesa?
foll sol d’amic queixala el vol del fat

la nit el vals l’amor de la princesa:
cada queixal defensa al·lucinat
el dret universal de la tristesa

no escrivim sobre la mort només sobre la vida
els morts no escriuen
com tampoc el pollastre que ara és a la cassola
coneixia la recepta
vers rere vers escric sobre la vida
ho podria fer sobre la lluna els ocells o la primavera
però amb el terra el cel i els dies que vindran conformo una capsa
i quan els ocells la primavera o els plaers
aconsegueixen distreure’m
encara que siguin musa de poetes
trio no escriure

No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n’hi a prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de la cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t’ha estimat a tu.

carregues un pot de pintura
hi enfonses la brotxa
alces el braç l’estens fins a la paret
deixes el pot a terra tens feina
just abans del teu gest on ara hi ha un ocre
hi tenies la calota
i encara et preguntes si les parets existeixen
i qui les aixeca

el venedor pakistanès ofereix roses tristes
els clients del restaurant li giren la cara i interposen la mà
l’home de camisa blanca cabell negre i pell llunyana
els destorba
entra en un bar de copes on els combinats estoven les parelles
i ven sis roses
roses captaires que accepten la voluntat
les cuines tanquen els aparcaments es buiden
recolzat a la persiana d’un local encara tebi
llisca fins a la vorera
la lluna tampoc duu monedes
i en el silenci de la matinada
espera escoltar les passes d’una parella
que no temi obrir la cartera enmig del Raval
i li compri les darreres roses
abans que morin sense sentir-se flors

la meva mare es preguntava per la mort
mentre esquarterava un pollastre
jo que no passava dels fogons li vaig dir
“sentiràs el mateix que ell”
ara tinc la seva edat
i m’inquieta tant el foc com la caixa
només quan penso com abans que m’eduquessin
trobo absurda la por de la clausura i de les flames

                                                a la meva mare

un dia et llegiré a la vora d’uns pantalons
que ja no em poso
a tu que m’escrius notes als pots
de salsa de tomàquet
tancats al bany maria
on m’hi detalles els ingredients
un dia t’hi llegiré
darrere tantes coses senzilles
hi ha el teu temps

L'amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L'amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.

L'amor, la pedra, l'esguard de l'esfinx,
l'estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins,
l'orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l'un com l'una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna.

L'amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que és el més fort,
és tan fort que no n'hi ha gens,
qui sap si en té, d'amor, o si en dejuna?
L'amor és déu... o l'únic déu és la lluna?!

L'amor havia estat el reclam multicolor
dels bars de moda amb música de Blondie.
Ella tenia la pell aspra,
veu de noia trencada per l’alcohol.
La tocava en l'aire entre formes sense forma,
ella es queixava del refredat mentre fumava.

Carrer Agudells cantonada rambla del Carmel:
un túnel com els budells del somni,
crits de joves llibertaris travessant dècades
entre tirs de la policia i ordres per megafonia
com amenaces, dissolució.
Somni-malson negre,
negre com una nit negra sense tu,
negre com una llamborda negra,
negre com un negre negre.

I tu de què em parles?
D'una cultura de tanatori,
d’un rumor que no interessa ningú,
de tu, em parles de tu.
Jo vaig amb una pressa desesperada
i el món es mou a un ritme desesperant.

Corbates de blau pastel,
noies disfressades amb vestits de gasa
que marquen els pits.
Et despullo mentre preguntes per què.
Calla, mira, no repeteixis històries,
no vulguis saber el que no saps
ni voldries saber després de saber-ho.

Perquè ja ho saps:
somni, malson i negre,
negre com una nit negra sense tu,
que no vull,
negre com una llamborda al teu cor,
negre com els batecs sobre el pit
sense sostenidor negre,
sota el vestit de gasa negra,
negre com un negre ben negre.

Si la mort si la malaltia
de l’altre són també la nostra
pròpia mort i malaltia
aquest cop sec aquest udol
tallant del gos atropellat
la sang de les potes inertes
el gest tibant el cap els ulls
envidreïts de nina vella
em diuen què de quina
meva sort?