Aplega la bugada eixuta, i alguna cosa cruix.
El vent juga amb les fulles, li alça el vestit – la despulla.  
Ostatge de les notícies, de la pressió baixa     
i del dia a dia, ja s’ho imagina: en un no-res, seré amb ell.

Encara un altre dia – li rentaré l’uniforme i amb ell totes les proves: 
l’esgotament, la por, la ràbia, els refrecs d’herba als genolls, 
i seurem l’un vora l’altre, dos rostres, sense més,  
i li trauré un a un els records del pensament.         .                           

I després, faré un te amb brots de groselles,                                       
em posaré les millors blondes, i es farà el silenci entorn nostre,
el sol s’ajocarà damunt les ortigues dels jardins llar enllà,   
i els meus pits es deliran per les seves fosques mans.         

Un xic més tan sols – es diu a si mateixa – i tothom feliç de nou.
Les pomes maduraran, les seguiran les maduixes i els cogombres.
S’acabarà el carnatge i unes noves marees se’ns enduran
cap a la rutina, a penes amarga, dels ritmes quotidians.

La bugada xopa a les mans, la llum li tiba les galtes,
un calfred li recorre l’espinada.
Ensuma les camises netes i fa un esforç                                                        
per recordar l’olor que ell feia abans, abans de la guerra.

Aleshores agafa un poal, en treu una almosta d’aigua                     
es renta i rumia, ben dreta, – una figura menuda d’espatlles estretes.
Ei, ja ho tinc! Tancaré la porta i no el deixaré sortir!
Bé, si més no fins que s’acabi el permís… Això, si més no.