Leons Briedis
letão
Una closa felicitat és ben bé del meu món
Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida.
Quan al capvespre torno
del meu diari odi contra el pa
(no saps que tinc l'immensa
sort de vendre'm
a troços per una pulcra moneda
que arriba ja a valer
molt menys que res?),
deixo fora un vell abric, l'esperança,
i m'endinso pel camí dels ulls,
pel buit esglai on sento,
enllà, el meu Déu,
sempre enllà, més enllà de falsos
profetes i de rares culpes
i del vell neci emmaltatit per versos
disciplinats, com aquesta d'ara, amb pintes
de fosques marques que l'alè dels crítics
un dia aclarirà per a la meva vergonya.
Sí, em pots trobar, si goses,
darrera el glacial no-res d'aquesta
porta, aquí, on visc i sento
l'enyor i el crit de Déu i sóc,
amb els ocells nocturns de la meva solitud,
un home sense somnis en la meva solitud.
Extraído de: El caminant i el mur
Produção de áudio: Biblioteca Nacional de Catalunya
Savrupa laime ir tik atbilstīga manai pasaulei
Es mitinos aiz šīm durvīm,
vienīgi nezinu,
vai to var saukt par dzīvi.
Kad vakaros es pārnāku
no sava dienišķā naida pret maizi
(vai tad tu nezini, ka man lemts pats dižākais
liktenis izpārdoties
pa gabalam dēļ graša,
kurš jau tapis
daudz nevērtīgāks par neko?), –
es atstāju ārā savu noskrandušo mēteli, cerību,
un pa sava skatiena ceļu dodos pats sevī
cauri tām bezgala šausmām, kurās es mitinos,
aizvien tālāk, pie sava Dieva,
allaž aizvien tālāk un aizvien tālāk no viltus
praviešiem un neizprotamiem nogrēkojumiem,
un tā vecā stulbeņa, kurš sirgst ar apmātību kalt
disciplinētus pantus, līdzīgus šiem te, ar
neskaidru
iezīmju ieskrāpēm, kurām kritiķi, uzpūtuši dvašu,
kādreiz man par kaunu liks noskaidroties.
Jā, šeit tu mani uziesi, ja vien uzdrīkstēsies
ieskatīties
šai ledainajā nebūtibā, kas pastāv aiz šīm
durvīm, šeit, kur es mitinos un jūtu
Dieva ilgošanos un vaimanas, un esmu
viens pats līdz ar savas vientulības naktsputniem,
cilvēks bez sapņiem pats savā vientulībā.