So de cornamusa a la dansa final

En molta terra reposes els peus,
damunt la humida mort esdevens arbre.
Sense ja nom, ni cap fill, ni consol,
t’estimes, solitari, en cada mancament.

Et senyoregen ara vols d’ocells o paraules,
o ploren sols per tu amplíssims cels llunyans
la desolada pluja d’aquest últim hivern?
prop d’un riu pressentit, la teva gran foscor
preguntarà per ombres endins dels ulls cansats.

Sabem profundament com va cessant el ball
i se’ns torna judici i a poc a poc oblit.
Quietes branques! No duren al bosc silenciós
mans enlairades d’homes, vella remor de veus.

I tu mai no voldries deslliurar del perill
de la roda i el somni el teu àgil dolor.
Però de cop els braços són ordenats cimals
i les arrels se’t perden per la fangosa nit.

© Sebastià Bonet Espriu
El caminant i el mur, 1954
Produção de áudio: Biblioteca Nacional de Catalunya

Dudelsacktöne zum letzten Tanz

In viel Erde läßt du die Füße ausruhn,
über dem feuchten Tod wirst du zum Baum.
Namenlos nun, ohne Kind, ohne Trost,
liebst du dich, einsam, in allem Versagen.

Beherrschen dich jetzt Schwärme von Vögeln oder Worten,
oder weinen nur deinetwegen unendlich ferne
Himmel die Regentränen dieses traurigen Winters?
Dicht beim erahnten Fluß, fragt wohl dein großes Dunkel
nach Schatten in den ermüdeten Augen.

Zutiefst ist uns vertraut, wie er endet, der Tanz,
wie er uns zum Gericht wird, und allmählich Vergessenheit.
Ruhige Zweige! In der Waldstille dauern nicht
erhobne Menschenarme, altes Stimmengemurmel.

Und niemals wolltest du deinen wendigen Schmerz
von der Gefahr des Rades und des Traumes befreien.
Doch auf einmal sind die Arme richtige Wipfelsprossen,
und die Wurzeln entschwinden dir in dem Schlamm der Nacht.

Übersetzung: Fritz Vogelsgang. Salvador Espriu: Gedichte, Piper, 1990