Quina delícia el joc de les balenes
quan no hi havia espècies ni hemisferis.
Quanta complicitat sota la mar
abans de l’espetec, de l’estampida,
d’aquell fugir sense saber per què
cap a altres oceans i separar-se,
d’aquell partir-se el gel inexplicable.
I ja mai més els dies sense temps
on tot el que calia era saltar,
i ja mai més foren regals les ones
sinó un recordatori de distàncies,
el dolor constant de qui ha perdut l’altre.

S’estimaven, jo sé que s’estimaven.
És fàcil reconèixer en els teus ulls
el moviment tectònic de l’adéu,
l’angoixa a la mirada de les bèsties,
com d’alts eren els salts que tu i jo fèiem.