Concha García

espanhol

Elegia I

Els matisos entre les nostres existències són tan semblants
que preguntem tots el mateix en veu alta,
i després, silenci.

No se sent res en aquests silencis callats,
i preocupats per repetir la pregunta
ens oblidem de la resposta
creient que no són perfumades les flors que busquen papallones.
No hi ha flors equivocades.
Que la pregunta sigui important
té a veure amb la dimensió de la necessitat
no amb la de la resposta,
i la resposta respondrà a la necessitat, no pas a la pregunta.
De tot el cel jo només en veig una part,
compto el temps com nits i dies, els diferencio per un canvi de to,
i el cel que hi ha al darrera ni tan sols és blau.
De què li serviria a la flor que la llum que mostra els seus colors
no contragués les pupil·les?
No hi ha flors equivocades perquè la seva consciència
no els permet respostes més grans que la seva vida ;
i no pregunten,
però no s’acaben les flors.

Si per la veritat que hi ha al darrera deixés de veure les cares,
sabria d’ànimes, però no tindria amics.
La veritat, sense haver tingut preguntes, serien uns ulls inútils,
una esperança que, curiosa pel sentit de l’espera,
m’hauria estat fent perdre el temps,
seria la salivera pel groc sense haver passat mai per la fruita.
Ser, abans d’arribar-hi, a allà on em dirigeixo
em trauria el gust a vida
i em deixaria sense la part certa de la veritat.

Veritat, si no ets de veritat,
què més em fa que no siguis succedani,
si els meus carrers són escoles de la teva intenció,
veure’ls només com decorats
m’allunyaria de tu una vida més.
On podria agafar-me quan la imaginació no pogués respondre
a les necessitats de la meva condició humana?,
veuria a la mateixa distància aparadors i gossos
i m’enfonsaria si sentís que peso més que el cartró.
Què esdevindria jo més que el drama d’una bogeria
dins d’un cos en un espai sense terra ni sostre!
No et puc saber, perquè no t’he de saber.
Es buscaran respostes intocables perquè se t’atansin;
és una conclusió humana i, en canvi,
tot el que és humà ens sembla poc.

Seria estrany, Veritat,
que no ens calguessin mecanismes de defensa propis,
que s’haguessin tingut en compte les pors de tots
menys les nostres,
seria estrany un peix mort fora de l’aigua amb les brànquies noves;
per un peix seria estrany.
Des del cel, la seva perspectiva d’ell, és la d’un peix sec,
un peix amb brànquies, sense aigua;
un home amb esperança que creu veure contestades les preguntes
de les quals encara té por.

© Teresa Colom
Extraído de: Elegies del final conegut
Maçaners: Abadia editors, 2005
Produção de áudio: Catalunya Ràdio

Elegía I

Los matices entre nuestras existencias son tan parecidos
que todos preguntamos lo mismo en voz alta
y después, silencio.

No se escucha nada en estos silencios callados,
y preocupados por repetir la pregunta
nos olvidamos de la respuesta
creyendo que carecen de perfume las flores que buscan mariposas.
No hay flores equivocadas.
Que la pregunta sea importante
tiene que ver con la dimensión de la necesidad
no con la de la respuesta,
y la respuesta responderá a la necesidad, no a la pregunta.
De todo el cielo yo sólo veo una parte,
cuento el tiempo como noches y días, los distingo por un cambio de tono,
y el cielo que hay detrás ni siquiera es azul.
¿De qué le serviría a la flor que la luz que muestra sus colores
no contrajera las pupilas?
No hay flores equivocadas porque su conciencia
no les permite respuestas mayores a su vida;
y no preguntan,
pero las flores no se acaban.

Si por la verdad que hay detrás dejase de ver las caras,
sabría de almas, pero no tendría amigos.
La verdad, sin preguntarse nada, serían unos ojos inútiles,
una esperanza que, curiosa por el sentido de la espera,
me habría hecho perder el tiempo,
sería salivar ante el amarillo sin haber pasado nunca por la fruta.
Ser, antes de llegar, allá donde me dirijo
me quitaría el sabor a vida
y me dejaría sin la parte cierta de la verdad.

Verdad, si no eres de verdad,
qué me importa que no seas sucedáneo,
si mis calles son escuelas de tu intención
verlas tan sólo como decorados
me alejaría de ti una vida más.
¿Dónde podría agarrarme cuando la imaginación no pudiese responder
a las necesidades de mi condición humana?
Vería a la misma distancia escaparates y perros
y me hundiría si sintiese que peso más que el cartón.
¡En qué me convertiría yo más que en el drama de una locura
dentro de un cuerpo en un espacio sin suelo ni techo!
No te puedo saber porque no te he de saber.
Se buscarán respuestas intocables para que se te acerquen;
es una conclusión humana y, en cambio,
todo lo que es humano nos parece poco.

Sería extraño, Verdad,
que no necesitásemos mecanismos de defensa propios,
que se hubiesen tenido en cuenta los miedos de todos
menos los nuestros,
sería extraño un pez muerto fuera del agua con las branquias nuevas;
para un pez sería extraño.
Desde el cielo, su propia perspectiva es la de un pez seco,
un pez con branquias, sin agua;
un hombre con esperanza que cree ver contestadas las preguntas
que todavía teme.

 

Traducido por Concha García. Poetàrium: Institut Ramon Llull, 2014.