Josep Piera
Gasela
Gasela
Va corrent pel jardí
cantant el seu amor amb mots alegres,
com l’aigua de la font
va rient i saltant entre les roses.
El cos esvelt vesteix
de vels lluents que en moure’s transparenten
i un bell collar de perles
llueix al coll, com els capolls que esclaten
les gotes de rosada.
Als llavis du el fresc somriure dolç
de qui se sent feliç
i ho diu amb clara veu de pura llum
creient que, on és, no hi ha
ningú que escolte el seu secret joiós,
ni cap perill de res.
De colp, un branquilló tot ple de punxes,
com un parany, l’enganxa.
Amb arraps a la pell a terra cau.
Un plor tendre i amarg
fereix la nit. Adolorides perles.
Un llamp llunyà. I, a l’alba,
en la grisor més grisa, núvols negres.
Brutes de sang i pols
entre pètals marcits roden les llàgrimes.
La lluna nova fuig.
El jardí no té ja cap joia jove.
