italien

NIGHT WINDOWS, 1928

El dret a encendre els llums de l’habitació,
de nit, i donar un tomb amunt i avall mig nua
sense córrer cortines ni abaixar persianes
i, de pas, a observar-la d’un tros lluny a través
dels finestrals.
Les ganes de saber què serà
d’ella d’aquí a molts anys, quan tots siguem “uns altres”.

El pretext per quedar-me immòbil rere uns vidres,
no provocar cap canvi ni posar res en ordre.

El greu que sap de “veure” sense poder “saber”.
Coneix L’amant de lady Chatterley? Va al teatre?
Intenta ser feliç? Pateix depressions?

La traça a imaginar-se-la com una astuta sílfide
estesa amb regust clàssic sobre un fresc sòl claustral,
quasi poetitzada per Pere Serafí.

L’avantatge de ser colpit d’emoció
furtivament i a canvi d’un desengany segur.

L’esforç per sentir fressa on no se sent ni un so,
per percebre tragins en el sí del no-res.
El temor de mirar fixament com es miren
corpuscles, aus, satèl•lits, i no obtenir respostes.

La propensió a creure’s tot el que es veu quan tot,
per regla general, fa ferum d’impostures.

© Viena
Extrait de: Edward Hopper
Barcelona: Viena, 2006
Production audio: institut ramon llull

NIGHT WINDOWS, 1928

Il diritto di accendere la luce della stanza,
di notte, e di passeggiare avanti e indietro mezza nuda
senza tirare le tende né abbassare le persiane
e, nel frattempo, osservarla da lontano attraverso
i finestroni.
La voglia di sapere cosa ne sarà
di lei tra molti anni, quando tutti noi saremmo «altri».

Il pretesto per rimanere immobile dietro i vetri,
non provocare alcun cambio né mettere nulla in ordine.

Il male che fa «vedere» senza poter «sapere».
Conosce l'amante di Lady Chatterley? Va al teatro?
Cerca d'essere felice? Soffre depressioni?

La destrezza ad immaginarsela come un'astuta silfide
distesa con retrogusto classico su di un fresco suolo claustrale,
quasi poetizzata da Pere Serafí.

Il vantaggio di essere colpito furtivamente
dall'emozione in cambio di un disinganno certo.

Lo sforzo di sentire il brusio laddove non si sente alcun suono,
per percepire affaccendamenti in seno al nonnulla.
Il timore di guardare fissamente così come si guardano
corpuscoli, uccelli, e non ottenere risposte.

La propensione a credere in tutto ciò che si vede quando tutto,
per regola generale, ha il tanfo dell'impostura.

Traduzione: Emanuela Forgetta