SUN IN AN EMPTY ROOM, 1963

En aquest dormitori buit de mobles
i impol•lut se situa l’acció.
S’ha omplert del raig de sol que deixa entrar
la finestra i els passos dels meus peus
ressonen com si algú vingués amb mi.
Vaig amb l’esquena dreta i amb els ulls
atents a alguna cosa (tant se val,
és clar, a què). Flotant en la claror
nupcial de la tarda (ja vespreja)
he notat la presència d’una ombra,
un batec, un respir. Sóc jo mateix
que, tendint a la invisibilitat,
em retrobo i d’això en deixo constància.

La nuesa d’aquest espai, oberta
en canal per la llum que ve entonada
de fora, és la nuesa de la vida.

És estranya, la vida. Si l’haguéssiu
vista abans, amb les teies del desig
tants cops enceses i les esperances
i els somnis i les satisfaccions
i els clarobscurs de gent engrescadora...
Després i sense a penes adonar-te’n
la vida encalla enmig de les sordeses,
els alts i baixos, la monotonia.
De sobte, et desallotgen, o te’n vas,
i la nova mestressa és la buidor.

Amb tot, jo no vaig allunyar-me gaire.
Arreu on vagis, mai no s’ha trobat
la porta de sortida al laberint.

© Viena
Extrait de: Edward Hopper
Barcelona: Viena, 2006
Production audio: institut ramon llull

SUN IN AN EMPTY ROOM, 1963

En este dormitorio impoluto
y sin muebles se sitúa la acción.
Se ha llenado del rayo de sol que deja entrar
la ventana y los pasos de mis pies
resuenan como si alguien viniera conmigo.
Voy con la espalda recta y con los ojos
atentos a alguna cosa (no importa, claro,
a qué). Flotando en la claridad
nupcial de la tarde (ya anochece)
he notado la presencia de una sombra,
un latido, un respiro. Soy yo mismo
que, tendiendo a la invisibilidad,
me reencuentro y doy fe de ello.

La desnudez de este espacio, abierta
en canal por la luz que viene entonada
de afuera, es la desnudez de la vida.

Es extraña, la vida. Si la hubierais
visto antes, con las antorchas del deseo
tantas veces encendidas y las esperanzas
y los sueños y las satisfacciones
y los claroscuros de gente entusiasta...
Después y sin apenas percatarte
la vida se estanca en medio de las sorderas,
los altibajos, la monotonía.
De repente, te desalojan, o te vas,
y el nuevo dueño es el vacío.

Aún y así, yo no me alejé mucho.
Allá donde vayas, jamás se ha encontrado
la puerta de salida del laberinto.

Traducción de Laura Ferrero