Tu no en parlaves.
Les             meves
preguntes
s’estimbaven
pel                teu
silenci

                  s’estimben
                              per l’orgull dels germans
                              d’haver-te tingut jove

i jo quedava full en blanc
perquè era un full en blanc
tacat
de passes:
la remor
que l’esclerosi alentia
fins al bon dia nineta
assegut al meu llit.

                                        Venjar la humanitat
                                                   era creure
                                                   encara
                                                   que.
                                                   Era creure            encara.