Auf dem Ätna

Wir saßen im klimatisierten Reisebus.
In den Haarnadelkurven glomm auf der Ginster.
Der Cicerone erzählte die Story von Odysseus so
als sei er selber der Listenreiche gewesen.

Der Bus schraubte sich rasch in die Höhe.
Das Gebrüll Polyphems war schon deutlich zu hören.
Schafe mit schweren Bäuchen trotteten abwärts.
Es war rätselhaft, wie ein Recke darunter noch Platz finden sollte.

Der Geblendete, hieß es, hatte das Nachsehen.
Sein Name sei Niemand, sagte der Listige.
Niemand hat mich geschändet, schrie der Zyklop.
Der Lavastrom wälzte sich über den Parkplatz.

An der Gondelstation herrschte Gedränge.
Oben gabs Shuttlebusse und schwarze Schlacke
die von Raupenbaggern zusammengeschoben wurde.
Die Schwefeldämpfe stiegen uns in die Nase.

Unsere Schuhsohlen hinterließen Abdrücke
im samtweichen Ascheteppich. Kleine Türmchen
aus Lavaschotter säumten die Piste.
Die Götter waren taub für die Klage des Riesen.

Im Gänsemarsch folgten wir dem Gestählten.
Er trug eine Sonnenbrille von Armani.
Aus den Bodensenken stieg Rauch auf.
Man konnte die Hand hineinhalten ohne daß sie verdorrte.

Ein Schmetterling flog übern Kraterrand.
Gegoogelt als Südlicher Schwalbenschwanz –
Schwarzgelb bestäubt mit zwei roten Tüpfeln
an den Frackschößen, oder wie man das nennt.

Ich dachte an Odysseus, an all seine Schliche
die den launischen Göttern imponiert haben mußten.
Vor der Rückfahrt tranken wir Latte macchiato.
Er war heiß, wie im Innern der Erde gebraut.

Gewogen blieben auch uns die unnahbaren Götter.
Am Fuß des Vulkans erwartete uns der Imker.
So nippten auch wir vom himmlischen Manna.
Der Schwalbenschwanz, sagt man, ernähre sich nur von Tau.

© Poetenladen
Extrait de: Abdruck im Niemandswo
Leipzig: Poetenladen, 2016
Production audio: Haus für Poesie / 2016

A L’ETNA

Anàvem en un autocar climatitzat.

Als revolts de ferradura esclatava la ginesta.

El cicerone explicava la història d’Ulisses 

com si fos ell mateix el ric en enginys.


L’autocar es cargolava ràpidament cap amunt.

El bram de Polifem ja se sentia amb claredat.

Unes ovelles amb els ventres feixucs trotaven muntanya avall.

Era un misteri com un heroi encara podia fer-se un lloc entre elles.


L’encegat, se’ns va explicar, tenia les de perdre.

El seu nom era Ningú, va dir l’astut.

Ningú m’ha mutilat, va cridar el ciclop.

El corrent de lava es vessava sobre l’aparcament.


A l’estació del telecabina la gent s’aglomerava.

A dalt hi havia autobusos d’enllaç i unes excavadores 

que apilaven l’escòria negra.

Els vapors de sofre se’ns van ficar al nas.


Les soles de les nostres sabates deixaven marques

a la catifa de cendra, suau com el vellut. Petites torres

de lava granulosa flanquejaven la pista.

Els déus eren sords al lament del gegant.


En fila índia seguíem l’atlètic guia

que duia unes ulleres de sol d’Armani.

De les fondalades pujava fum.

Podies ficar-hi la mà sense que se’t ressequés.


Una papallona va volar sobre el límit del cràter.

Identificada a internet com a papilio alexanor

empolsinada de negre i groc amb dos puntets vermells

als faldons del frac, o com se’n digui d’això.


Jo pensava en Ulisses, en totes les seves arteries

que per força havien d’impressionar els capritxosos déus.

Abans de tornar ens vam beure un latte macchiato.

Era calent, com si l’haguessin preparat a l’interior de la terra.


També a nosaltres ens van ser propicis els déus inaccessibles.

Al peu del volcà ens esperava l’apicultor.

Així que també vam xarrupar el mannà celestial.

La papilio alexanor, segons diuen, només s’alimenta de rosada.

Traducció: Ramon Farrés