Rosa, per dibuixar-te una illa a penes,
amb mots i heliotropis, trenc els cèrcols de l’urc.
Des d’ara em torn l’epígon d’algú que escolta ploure
entre les teves cuixes. Perquè els déus són despresos
com el rostre de l’aigua o talment les textures
i el tram color albergínia des d’on el dia neix et puc escriure
aquest poema. A fora hi ha els ritmes del silenci, els rondallaires
més adustos, més bíblics, i un atzar poderós
com l’escomesa o els dits de ferro de la soledat; hi ha músics
melancòlics a pòsters que lacera la lluna,
el caos que l’hivern entronitza: mans mortes
dels insectes, el cuiro i les mimoses nevades dels darrers
combats per la certesa, cementiris
i encantadors de serps a l’hora carmesina en què tornàvem
a casa quan s’obrien els mercats de les flors.
Però nosaltres, Rosa, ja som lluny, mar endins,
i tot té el sentit èpic de dos cossos ingràvids
- àngel, vi blanc, saliva – desesperadament
volent-se sobre els punts cardinals de l’adreç
de llit, camí de l’alba: la bellesa i l’efímer.