Feliu Formosa
Translator
on Lyrikline: 4 poems translated
from: catalan to: espagnol
Original
Translation
Al llarg de tota una impaciència, 3
catalan | Feliu Formosa
El poema clava
fíbules a la polpa.
Compartimenta
la boira.
Entreobre una mica
els serrells del teló.
Veu caure tot allò
que no té forma.
Es queda amb tot allò
que s’ha arborat.
Diu no sé què
del silenci.
from: Al llarg de tota una impaciencia
Barcelona: Edicions 62, 1994
Audio production: Institut Ramon Llull
Al llarg de tota una impaciencia, 3
espagnol
El poema clava
fíbulas en la pulpa.
Compartimenta
la niebla.
Entreabre un poco
los flecos del telón.
Ve caer todo aquello
que carece de forma.
Se queda con aquello
que se ha enardecido.
Dice no sé qué
del silencio.
SEMBLANÇA, II
catalan | Feliu Formosa
¡Y de pronto la tarde
se acordó de sí misma
y me quitó su amparo!
PEDRO SALINAS
Que la tarda em retorni l’emparança
en aquest lloc, que és ple d’altres instants.
Que hi pugui barrejar tanta tendresa
nova i alhora vella com la tarda
después de creure que ella m’evitava.
Veuria novament que tot és fácil,
perquè el real s’avé amb les meus afanys,
i l’amic que ara truca per telèfon,
i l’espera de veure aquells ulls blaus
dominar el gran vestíbul del teatre,
i les remors familiars del vespre
(el licor on el glaç es va fonent)
i l’escalfor dels palmells, que no hi fora,
si no hi hagués la suma dels contactes,
i la veu dels qui aprenen coses noves
rere parets que amb mi viuen i moren.
Voluntat de conquista, intensitat
que té en compte maneres desiguals
de fondre’s amb les coses, d’estimar-les,
si les tardes no ens prenen l’emparança.
from: Semblança
Barcelona: Edicions del Mall, 1987
SEMBLANZA, II
espagnol
¡Y de pronto la tarde
se acordó de sí misma
y me quitó su amparo!
PEDRO SALINAS
¡Que la tarde me devuelva
su amparo en este lugar
repleto de otros instantes!
Que en él pueda mezclar tanta
ternura, nueva y tan vieja
a la vez como la tarde,
después de creer que ella
me evitaba. Nuevamente
vería que todo es fácil
porque lo real se va
adaptando a mis afanes.
Y el amigo que ahora llama
por teléfono, y la espera
de ver los ojos azules
dominando el gran vestíbulo
del teatro, y los rumores
familiares de la tarde
(los licores donde el hielo
se derrite), y el calor
de las palmas, que proviene
de la suma de contactos,
y la voz de los que aprenden
cada día cosas nuevas
entre paredes que viven
y mueren conmigo. Ganas
de conquista, intensidad
que tiene en cuenta maneras
desiguales de fundirse
con las cosas, de quererlas,
si las coses se resisten
a quitarnos el amparo.
MEDITACIÓ ÚLTIMA
catalan | Feliu Formosa
Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l’inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m’ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l’enyorança de l’adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc en sabia,
sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra escalfada, la terra dels avis,
tot sabent que el desig d’imitar-lo amb paraules ritmades
no seria acomplert. Sóc amic de la tarda d’hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi
from: Llibre de les meditacions
Barcelona: Edicions 62, 1973
Audio production: Institut Ramon Llull
MEDITACIÓN ÚLTIMA
espagnol
Soy amigo del día invernal que me inclina a un poema
que no puede acabar, y también de la idea perdida,
del inútil intento de hacer que resuenen palabras
en el valle que ha hecho de mí lo que soy, y del cual
salgo poco. Y así, mientras vuelvo a querer la nostalgia
del muchacho que fui cuando poco sabía de Mozart,
soy amigo del día invernal que me inclina al poema.
Es difícil salvar las fronteras del puro ejercicio
y captar el lenguaje azaroso de todo lo inerte.
Muchas veces he visto el castillo macizo que se alza
dominando una tierra en que fue cultivado ese gesto
de mi mano que palpa la piedra caliente, la tierra
de los antepasados, sabiendo que mi pretensión
de imitarlo con versos jamás llegaría a cumplirse
como antaño soñé. Soy amigo del día invernal,
de las notas que olvidan el peso de mi corazón
y de todas las cosas que están más allá de mis límites.
Soy amigo del día invernal que me inclina al poema
y he sabido al final que el poema carece de fin.
Meditació última
catalan | Feliu Formosa
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l’inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc en sabia,
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra escalfada, la terra dels avis,
tot sabent que el desig d'imitar-lo amb paraules ritmades
no seria acomplert. Sóc amic de la tarda d'hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.
from: Llibre de les meditacions
Audio production: institut ramon llull
Meditación última
espagnol
Soy amigo del día invernal que me inclina a un poema
que no puede acabar, y también de la idea perdida,
del inútil intento de hacer que resuenen palabras
en el valle que ha hecho de mí lo que soy, y del cual
salgo poco. Y así, mientras vuelvo a querer la nostalgia
del muchacho que fui cuando poco sabía de Mozart,
soy amigo del día invernal que me inclina al poema.
Es difícil salvar las fronteras del puro ejercicio
y captar el lenguaje azaroso de todo lo inerte.
Muchas veces he visto el castillo macizo que se alza
dominando una tierra en que fue cultivado ese gesto
de mi mano que palpa la piedra caliente, la tierra
de los antepasados, sabiendo que mi pretensión
de imitarlo con versos jamás llegaría a cumplirse
como antaño soñé. Soy amigo del día invernal,
de las notas que olvidan el peso de mi corazón
y de todas las cosas que están más allá de mis límites.
Soy amigo del día invernal que me inclina al poema
y he sabido al final que el poema tal vez no será.