Feliu Formosa 
Translator

on Lyrikline: 4 poems translated

from: catalan to: espagnol

Original

Translation

Al llarg de tota una impaciència, 3

catalan | Feliu Formosa

El poema clava
fíbules a la polpa.

Compartimenta
la  boira.

Entreobre una mica
els serrells del teló.

Veu caure tot allò
que no té forma.

Es queda amb tot allò
que s’ha arborat.

Diu no sé què
del silenci.

© Feliu Formosa
from: Al llarg de tota una impaciencia
Barcelona: Edicions 62, 1994
Audio production: Institut Ramon Llull

Al llarg de tota una impaciencia, 3

espagnol

El poema clava

fíbulas en la pulpa.


Compartimenta

la niebla.


Entreabre un poco

los flecos del telón.


Ve caer todo aquello

que carece de forma.


Se queda con aquello

que se ha enardecido.


Dice no sé qué

del silencio.

Traducción del Feliu Formosa

SEMBLANÇA, II

catalan | Feliu Formosa

¡Y de pronto la tarde
                                                     se acordó de sí misma
                                                     y me quitó su amparo!

                                                                  
                                                                     PEDRO SALINAS

Que la tarda em retorni l’emparança
en  aquest lloc, que és ple d’altres instants.
Que hi pugui barrejar tanta tendresa
nova i alhora vella com la tarda
después de creure que ella m’evitava.
Veuria novament que tot és fácil,
perquè el real s’avé amb les meus afanys,
i l’amic que ara truca per telèfon,
i l’espera de veure aquells ulls blaus
dominar el gran vestíbul del teatre,
i les remors familiars del vespre
(el licor on el glaç es va fonent)
i l’escalfor dels palmells, que no hi fora,
si no hi hagués la suma dels contactes,
i la veu dels qui aprenen coses noves
rere parets que amb mi viuen i moren.
Voluntat de conquista, intensitat
que té en compte maneres desiguals
de fondre’s amb les coses, d’estimar-les,
si les tardes no ens prenen l’emparança.

© Feliu Formosa
from: Semblança
Barcelona: Edicions del Mall, 1987

SEMBLANZA, II

espagnol

¡Y de pronto la tarde

                                                                        se acordó de sí misma

                                                                        y me quitó su amparo!

                                                                                         

                                                                                         PEDRO SALINAS


¡Que la tarde me devuelva

su amparo en este lugar

repleto de otros instantes!

Que en él pueda mezclar tanta

ternura, nueva y tan vieja

a la vez como la tarde,

después de creer que ella

me evitaba. Nuevamente

vería que todo es fácil

porque lo real se va

adaptando a mis afanes.

Y el amigo que ahora llama

por teléfono, y la espera

de ver los ojos azules

dominando el gran vestíbulo

del teatro, y los rumores

familiares de la tarde

(los licores donde el hielo

se derrite), y el calor

de las palmas, que proviene

de la suma de contactos,

y la voz de los que aprenden

cada día cosas nuevas

entre paredes que viven

y mueren conmigo. Ganas

de conquista, intensidad

que tiene en cuenta maneras

desiguales de fundirse

con las cosas, de quererlas,

si las coses se resisten

a quitarnos el amparo.

Traducción del Feliu Formosa

MEDITACIÓ ÚLTIMA

catalan | Feliu Formosa

Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l’inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m’ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l’enyorança de l’adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc en sabia,
sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra escalfada, la terra dels avis,
tot sabent que el desig d’imitar-lo amb paraules ritmades
no seria acomplert. Sóc amic de la tarda d’hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi

© Feliu Formosa
from: Llibre de les meditacions
Barcelona: Edicions 62, 1973
Audio production: Institut Ramon Llull

MEDITACIÓN ÚLTIMA

espagnol

Soy amigo del día invernal que me inclina a un poema

   que no puede acabar, y también de la idea perdida,

   del inútil intento de hacer que resuenen palabras

   en el valle que ha hecho de mí lo que soy, y del cual

   salgo poco. Y así, mientras vuelvo a querer la nostalgia

   del muchacho que fui cuando poco sabía de Mozart,

   soy amigo del día invernal que me inclina al poema.

   Es difícil salvar las fronteras del puro ejercicio

   y captar el lenguaje azaroso de todo lo inerte.

   Muchas veces he visto el castillo macizo que se alza

   dominando una tierra en que fue cultivado ese gesto

   de mi mano que palpa la piedra caliente, la tierra

   de los antepasados, sabiendo que mi pretensión

   de imitarlo con versos jamás llegaría a cumplirse

   como antaño soñé. Soy amigo del día invernal,

   de las notas que olvidan el peso de mi corazón

   y de todas las cosas que están más allá de mis límites.

   Soy amigo del día invernal que me inclina al poema

   y he sabido al final que el poema carece de fin.

Traducción del Feliu Formosa

Meditació última

catalan | Feliu Formosa

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l’inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc en sabia,
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra escalfada, la terra dels avis,
tot sabent que el desig d'imitar-lo amb paraules ritmades
no seria acomplert. Sóc amic de la tarda d'hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.

© Feliu Formosa
from: Llibre de les meditacions
Audio production: institut ramon llull

Meditación última

espagnol

Soy amigo del día invernal que me inclina a un poema

que no puede acabar, y también de la idea perdida,

del inútil intento de hacer que resuenen palabras

en el valle que ha hecho de mí lo que soy, y del cual

salgo poco. Y así, mientras vuelvo a querer la nostalgia

del muchacho que fui cuando poco sabía de Mozart,

soy amigo del día invernal que me inclina al poema.

Es difícil salvar las fronteras del puro ejercicio

y captar el lenguaje azaroso de todo lo inerte.

Muchas veces he visto el castillo macizo que se alza

dominando una tierra en que fue cultivado ese gesto

de mi mano que palpa la piedra caliente, la tierra

de los antepasados, sabiendo que mi pretensión

de imitarlo con versos jamás llegaría a cumplirse

como antaño soñé. Soy amigo del día invernal,

de las notas que olvidan el peso de mi corazón

y de todas las cosas que están más allá de mis límites.

Soy amigo del día invernal que me inclina al poema

y he sabido al final que el poema tal vez no será.

Traducción del Feliu Formosa