Vladimir Kopicl

Mentre l'herba creix, el cavall pastura.
Al seu voltant és de dia.
Què farà aquest vespre?
Se n'encarregarà Déu
o algú, delegat per a això des de fa molt de temps?
Irreal o encarnat?
Potser amb la cara de l'amo que el mira des de l'estable?

El cavall és jove, verd, inexpert.
No maliciós, no casat, i tanmateix fora de la negació,
de la qual no sap res.
No pastura en el seu prat.
Ni pensa la seva absència.
Per a ell el que és real és real,
l'herba és només herba,
agradable, arrosada com un somni
en els braços buits del desert
on cada llavor dóna
fruit a canvi d'una abraçada del pària.

Així sigui, moltes gràcies
i alhora glòria eterna
de la qual vessa l'esperança de tots els noms dels éssers,
de totes les ombres de cada gènere que entra en el dia
per després sortir-ne com l'herba del cavall
i com el cavall de l'estable.
L'amo és davant l'estable.
Aquí el cavall, l'herba allà.
Aquí de dia, en algun lloc de nit.
L'ombra no és enlloc, no és
en aquest poema que descansa en pau.
Se n'ha anat lluny per no estar sola enlloc.
S'ha quedat sense lloc, per regalar-vos-el.