En aquest dormitori buit de mobles
i impol•lut se situa l’acció.
S’ha omplert del raig de sol que deixa entrar
la finestra i els passos dels meus peus
ressonen com si algú vingués amb mi.
Vaig amb l’esquena dreta i amb els ulls
atents a alguna cosa (tant se val,
és clar, a què). Flotant en la claror
nupcial de la tarda (ja vespreja)
he notat la presència d’una ombra,
un batec, un respir. Sóc jo mateix
que, tendint a la invisibilitat,
em retrobo i d’això en deixo constància.

La nuesa d’aquest espai, oberta
en canal per la llum que ve entonada
de fora, és la nuesa de la vida.

És estranya, la vida. Si l’haguéssiu
vista abans, amb les teies del desig
tants cops enceses i les esperances
i els somnis i les satisfaccions
i els clarobscurs de gent engrescadora...
Després i sense a penes adonar-te’n
la vida encalla enmig de les sordeses,
els alts i baixos, la monotonia.
De sobte, et desallotgen, o te’n vas,
i la nova mestressa és la buidor.

Amb tot, jo no vaig allunyar-me gaire.
Arreu on vagis, mai no s’ha trobat
la porta de sortida al laberint.