Estornells

La tarda s'enamora d'aquell lloc. Parl d'un pati
amb gàbies d'ocell i dibuixos amb guix,
que eren de sols i grans navilis a la vela.
Com una oració, els diumenges, amb suc
de llimona, la mare m'enllustrava els cabells.
Jo duia dins la boca mil estrelles de mar.
Pels carrers veien créixer l'abril sense geranis.
Quan ploraven els gossos enyoràvem els morts.
Les penes de l'infern formen part del paisatge
i de la dialèctica més pura d'aquells dies.
Encara, en evocar-los, el novembre convoca
un neguit de filferros i d'ornaments litúrgics.
Diluvia a les pletes dels nostres paradisos.
Els esbarts d’estornells em recorden els cels
al•legòrics del Bosch i el tema literari
de la caducitat de la vida i dels somnis.
Em recorden les trenes llargues del primer amor,
les roses que es podrien a tombes dels vençuts
i la meva infantesa d’arlequins i metralla.

© Antoni Vidal Ferrando
De: Cap de cantó
Proa, 2004
Producción de Audio: Institut Ramon Llull

Estorninos

La tarde se enamora del lugar. Es un patio
lleno de jaulas, pájaros y dibujos con tiza,
que eran soles y grandes navíos a la vela.
Igual que una oración, los domingos, con zumo
de limones, mi madre me abrillantaba el pelo.
Yo tenía en la boca mil estrellas de mar.
Por las calles crecía el abril sin geranios.
El llanto de unos perros evocaba a los muertos.
Las penas del infierno son parte del paisaje,
como de la dialéctica más pura de aquel tiempo.
Aún, al evocarlos, el noviembre convoca
una angustia de alambres y ornamentos litúrgicos.
Diluvia en los rediles de nuestros paraísos.
Bandadas de estorninos me recuerdan los cielos
del Bosco, alegóricos, y el tema literario
de la caducidad de la vida y los sueños.
Me recuerdan las trenzas largas de aquel primer
amor, rosas pudriéndose en tumbas de vencidos
y mi tiempo infantil de arlequín y metralla.

Traducción al español de Jaume Pomar