Illa

Rosa, per dibuixar-te una illa a penes,
amb mots i heliotropis, trenc els cèrcols de l’urc.
Des d’ara em torn l’epígon d’algú que escolta ploure
entre les teves cuixes. Perquè els déus són despresos
com el rostre de l’aigua o talment les textures
i el tram color albergínia des d’on el dia neix et puc escriure
aquest poema. A fora hi ha els ritmes del silenci, els rondallaires
més adustos, més bíblics, i un atzar poderós
com l’escomesa o els dits de ferro de la soledat; hi ha músics
melancòlics a pòsters que lacera la lluna,
el caos que l’hivern entronitza: mans mortes
dels insectes, el cuiro i les mimoses nevades dels darrers
combats per la certesa, cementiris
i encantadors de serps a l’hora carmesina en què tornàvem
a casa quan s’obrien els mercats de les flors.
Però nosaltres, Rosa, ja som lluny, mar endins,
i tot té el sentit èpic de dos cossos ingràvids
- àngel, vi blanc, saliva – desesperadament
volent-se sobre els punts cardinals de l’adreç
de llit, camí de l’alba: la bellesa i l’efímer.

© Antoni Vidal Ferrando
De: El batec de les pedres
Edicions 62, 1996
Producción de Audio: Institut Ramon Llull

Eiland

Om je een eiland re tekenen, Rosa, met woorden en
heliotropen, doordreek ik nauwelijks de kringen van trots.
Vanaf nu word ik de epigoon van iemand die het hoort
regenen tussen je dijen. Want de goden zijn losgeslagen als
het gelaat van het water, of, als de textuur
en de sliert melanzaankleur waaruit de dag oprijst
waarop ok je dit gedicht kan schrijven.
Buiten heersen het ritme van de stilte, de norse, bijbelse
fabulanten, een overweldigend toeval als de uitdaging of
de ijzeren grijpvingers van de eenzaamheid; op posters die
de maan aan flarden rijt staan weemoedige muzikanten,
de chaos, die de winter aan het bewind brengt:
verkleumde handen van de insecten, het leder en de
besneeuwde mimosa uit de laatste gevechten om
zekerheid, begraafplaatsen en slangenbezweerders op het
karmijnrode moment waarop de bloemenmarkten werden
opgezet terwijl wij huiswaarts keerden.
Maar wij zijn, Rosa, al heer ver op zee, en alles heeft iets
heldhaftigs van twee gewichtloze lichamen – engel, witte
wijn, speeksel – die vertwijfeld op de windstreken van de
bedsponde in elkaar opgaan richting morgenstond: de
schoonheid en het vluchtige.

Vertaling: Bob de Nijs