Deixa que el vent

Deixa que el vent
esgarrapi el son i que la veu
resti sotmesa.

I  enfonsa els dits
en els  records, en subtils
espires de claror

Són històries de debò,
les que conjuminen el temps,
j els sospirs es perden en l'aire.

I pels batents de les portes
s'escapen els crits.
La fugissera memòria

no  computa més que fets,
no el tremolor; la por
del dir o el saber imprecís.

Traç lleu i persistent
que es grava lent sobre la pell.
Una cicatriu inesborrable.

El llum del menjador.
L'ombra de la mà
damunt del paper.

© Montserrat Abelló
De: Foc a les mans
Barcelona: Columna, 1990
Producción de Audio: Institut Ramon Llull

Let wind

Let wind
scratch sleep and voice
remain submitted

And dip your fingers into
memories, in subtle
whirlings of light.

They are true stories those
that concoct time;
and sighs are lost in the air

and through door panels
cries escape.
Fugitive memory

not the shuddering, the fear
of imprecise speaking or knowledge.

A light and persistent trace
engraving itself slowly on the skin.
An ineffaceable scar.

The dining-room light.
The shadow of a hand
on a sheet of paper.

Translated by Montserrat Abelló