Antoni Vidal Ferrando
Solstici
Solstici
Les paraules són cérvoles que fugen de la mort
Tenen fred i se'n duen la tarda dins els ulls
Se'n duen instants liles com la mar de Menorca
Mai no he tornat d’aquells horitzons que eren música
Ardents sacerdotesses hi ballaven descalces
Embriagues d'aromes de roser imperial
Des d'un vaixell corsari pensaria els seus besos
Pensaria un rivet de notes d'oboè
A més de laberints les paraules són cérvoles
Beuen aigua dins l'últim batec de la tardor
Esdevenen deesses amb flors a la cintura
Volen créixer com taques de rovell i desfici
Mentre passa el perfil malva-rosa del vent
Passen contrabandistes pels sorrals de l'absència
Som l'amo de la seva tristesa i d'un vell gos
Tot allò que m'espera no té nom a cap mapa