Anna Aguilar-Amat
Petrolier i Teatre
Aquesta nit un altre petrolier ha rebentat a les estrelles.
El cel es fa pesant pel cortinatge fosc que es mou
com una serp, al nord i al sud en onades distintes.
¿Qui ha accionat la palanca equivocadament,
quan no hi havia entreacte?
Diuen que el teloner sóc jo, i ara la llum desapareix
com si l'home del sac l'hagués robada.
Se'n va la neu de l'escenari, la teva veu, les lloses
de la casa de sucre que entre els dos hem bastit
i el bressol que teixies amb paraules.
Tot i que em sembla nou, conec bé aquest teló fet de mortalla,
de cuirs de llops, draps de la pols que pengen, despulles
de llebrers que no eren bons per la cacera.
Parracs dels noms dels que no sé estimar.
Les teves mans, les meves, buides com guants de goma.
Els nostres llavis d’enfilalls de moixama
repetint quatre notes de grans obres simfòniques que
ofeguen plors de nens.
Llavors venen les basques i els glassons amb forma de pingüí
que em pugen a la gola. Contra les meves dents,
abans de caure a terra,
fan el soroll de claus a punt d’obrir la porta.
¿Ets tu el gos adormit que sembla mort, que dóna i pren calor
d’entre les meves cames?
Potser jo sóc el gos, i tu,
el captaire.
