Manel Zabala 

Translator

Es coma se l’asuèlh asondèsse,
coma se la natura marquèsse lo pas
del jorn a la nuèch en tot arrestar lo temps,
coma s’esclatèsse una bomba a l’idrogèn.

Subreven lo trescòl e lo mond
ven fòl de perfums primaverals
qu’embauman l’aire e de colors rosents
que s’escampan suls antropomorfics
perfils del bòsc agrest e las montanhas.

Grandas proprietats agrícòlas
que senton a nòu, camins leugièrs,
bestorns estreches, albricotièrs
florits, carenas, pastencs,
torrents secs e brugals
revestisson de nimbes lusents
rics d’òcras, ambres, safrans e carmins
que pauc a cha pauc s’alongan
en incoerenta disposicion.
Segon coma i done la lutz, tremolan
de pura ingravitat e armonizan
amb lo blau mai cargat del firmament.

En aquesta cambra vuèja de mòbles
e immaculada se plaça l’accion.
S’es plenada del rai de solelh que daissa dintrar
la fenèstra e los passes de mos pès
ressonan coma se quaqu’un venguèsse amb ieu.
Vau l’esquina drecha e los uèlhs
atentius a quicòm (a qué,
aquò rai, de segur). Flotant dins la claror
nupciala de la tantossada (avèspra, ja)
ai remarcat la preséncia d’una ombra
un batèc, una respiracion. Soi ieu meteis
que, tendent a l’invisibilitat,
me retròbi e d’aiçò ne fau constància.

La nudetat d’aqueste espaci, alandada
per la lutz qu’arriba afinada
del defòra, es la nudetat de la vida.

Es estranha, la vida. Se l’aviatz
pas vista d’abans, amb las tesas del desir
tantes còps alucadas e las esperanças
e los pantaisses e las satisfaccions
e los clarescurs de gents encoratjantas...
Aprèp, e quasiben sens te’n trachar
la vida encala en mitat dels sorditges,
las montadas e davaladas, la monotonia.
Subran, te deslòtjan, o te’n vas,
E la nòva mestressa es lo vuèg.
Malgrat tot, ieu me n’alonhèri pas gaire.
Pertot ont anaràs, s’es pas jamai trobada
La pòrta de sortida al laberint.

L'òme cercava de risques,
d’emocions, de plasers requistes, de lòcs
non-folclorics, de negòcis,
d’aproximacions calculadas, d’objèctes
del desir qu'acaparren
l'atencion e se tengan
pasibles, de nòvas estimulacions
ras e ras, d’indulgéncias,
d’embelinaments, d’icònas sexualas,
de pròvas irrefutablas, d’aventuras, de conselhs
meses entre parentèsis, de luses verdas, de cauçadura comòda,
de formas d'expression d'una supremacia
pressupausada, d’intradas a gratis pel rescontre,
manièras de passar lo temps temeràrias
e febrilas, d’avantatges abans que de planhs, de responsas
plan coma cal. La femna, totun, cercava amor.

Quina puta d’escrivan serai se viri canturla
e, aprèp d’aver tastat çò pièger,
n’ai pas lo còr de ne daissar testimoniatge ?
Per çò que pòsca arribar, me vengatz pas parlar a mièja paraulas.
e inspiratz-me, filhas de Zèus e Mnemosina
una poesia que fise pas
al profièch del dobte, qu’amasse
pensaments prigonds e que faga lo mond
aqueste, talament insondable, semblar clar.
Que, coma una clau a la sarralha, dobrisca las pòrtas
a l’aire vivificant e al lavador.
Que, coma lo buf de l’explosion, se disseminèsse
fins als vaures dels trucs.
                Megalomanas
musas grègas, esclarzissètz-me çò que cal far
per fixar amb de paraulas incontestablas
lo metòde de beutat dels païsatges
e dels jorns amb sas albetas e escurinas
e de las nuèches amb las lunas e penombras
e encara l’espectacle de las gents
e lo destrantralhament de las airas urbanas
e lo pivelatge de las societats modèrnas.

En lòc d’agachar la televisión
o de vos gardar las mans dins las pòchas,
m’abandonetz pas e contagiatz-me lo vam
d’agantar las meravilhas de la vida.
Ara vau davalar l’escalièr que mena
a l’exterior e pensi pas de vos decebre.

Quand dintrères dins ma vida, dintrères
pas silenciosament, mas
coma en aqueles imprevistes que te trason
del conformisme. Mòl, sens saber
coma m’i resistir, desfaguères los grumèls
de ma fermesa, venguères l'unic
desideratum e te m’intrères
al dintre.
          Passèrem après per divèrses
avatars e una selva de trobalhas,
e te faguères bèl. Grandiguères, de manièra
exponenciala, fins a emplir l'espaci
que me fixa e t'estendre pertot.
Tota accion umana ven
dobtosa en son imperfeccion.
Poiriái enumerar una longa lista
de rasons que me botèron a una descenduda
en picat, mas vaquí nosautres, totes dos,
aquesta nuèch sufocanta e ociosa
e jos un cèl emmantelat d'estelas,
amb nòstre caminament apasimat.
La lutz dels reverbèrs e de las veirinas
nos tomba calligrafiada dessús
coma un espargiment d’emoglobina.
Los noctambuls se viran pas a nos sègre,
ni los paucvals, ni los autos de la polícia.
Son moments que sembla immarcescibla
la joinessa e aquela ven
lo grand factor de prosperitat.

Lo drech a alucar los lums de la cambra,
la nuèch, e a far un torn de naut a bas mièg nuda
sens far córrer ridèls ni baissar persianas
e, en tot profechar, la fintar luenchenc a travèrs
los fenestrals.
L’enveja de saber que se’n farà
d’ela dins uns ans, quand totes serèm “uns autres”.

Lo pretèxte per m’aplantar immobil al darrièr d’unas vitras,
provocar pas cap de cambiament ni metre res dins l’òrdre.

Coma m’es de grèu de “veire” sens poder “saber”.
E coneissètz L’amant de lady Chatterley ? Anatz al teatre ?
Ensajatz d’èsser urosa ? Patissètz la depression ?

Lo saber-far de se l’imaginar coma una astuciosa silfida
estenduda amb rèiregost classic sus un fresc sòl clastral,
quasiben poetizada per Pere Serafí.

L’avantatge d’èsser trebolat per l’emocion
furtivament e en escambi d’un desenlusiment segur.

L’esfòrç per ausir una brusor lai ont s’ausís pas un quite son,
per percebre remenadisses al bèl mièg del nonrés.

La temença d’agachar fixament coma òm agacha
de corpusculs, d’aucèls, de satellits, e d’obténer pas responsas.

La propension a creire tot çò que se vei alara que tot,
per nòrma generala, pudís l’impostura.

A l'otèl i a una femna vestida d’una combinason
que consulta un orari dels trens. Una ora de mai
e, amb un estat d'arma abatut
e fisicament abenada,
començarà de virar en rond per la cambra
daissant una nolença fruchada en un aire
que pudís l’engaumit.
Una setmana mai e i aurà pas de sequèlas
palpablas. Un an de mai e endurarà careças.
Quatre ans de mai e i aurà pas d’amanhagadas.
Dètz ans de mai e la relacion
joinessa-vielhesa trantalharà.
Vint ans de mai e s’abonarà a l'"etica"
expansiva del desgost.
e del Trionf de la volontat.
Dins cent ans i aurà pas degun
que remembre res d'ela.
Dins dos sègles i aurà pas mai de calòtas
glacialas. Dins
cinc mila milions d'annadas,
ni lo quite solelh demorarà.