Xavier Montoliu 
Translator

on Lyrikline: 6 poems translated

from: serbian, romanian to: catalan

Original

Translation

ČVRSTO MESTO

serbian | Vladimir Kopicl

Dok trava raste, konj pase.
Oko njega je dan.
Šta li će raditi uveče?
Dal' o tom stara se Bog
ili neki delegat, sasvim odavno određen?
Nestvaran ili u telu?
Možda sa likom gazde što gleda iz pravca štale?

Konj je mlad, zelen, neiskusan.
Neiskvaren, neoženjen, a opet izvan negacije.
On o njoj ne zna ništa.
U njenom vrtu ne pase.
Ni njenu odsutnost ne misli.
Za njega stvarno je stvarno,
trava je samo trava,
prijatna, rosna ko san
u praznom naručju pustinje
gde svako zrnce rodi
plod za zagrljaj parije.

Pa neka, i na tom hvala
i uz to večna slava
što preliva uzdanje svih imenika bića,
svih senki svakog roda što ulazi u dan
da posle iz njega istupi kao trava iz konja
i kao konj iz štale.

Gazda stoji pred štalom.
Tu je konj, tamo trava.
Tu je dan, negde noć.
Senka je nigde, nje nema
u ovoj počivšoj pesmi.
Otišla je daleko da nigde ne bude sama.
Ostala je bez mesta, da mesto podari vama.

© Vladimir Kopicl

LLOC SÒLID

catalan

Mentre l'herba creix, el cavall pastura.
Al seu voltant és de dia.
Què farà aquest vespre?
Se n'encarregarà Déu
o algú, delegat per a això des de fa molt de temps?
Irreal o encarnat?
Potser amb la cara de l'amo que el mira des de l'estable?

El cavall és jove, verd, inexpert.
No maliciós, no casat, i tanmateix fora de la negació,
de la qual no sap res.
No pastura en el seu prat.
Ni pensa la seva absència.
Per a ell el que és real és real,
l'herba és només herba,
agradable, arrosada com un somni
en els braços buits del desert
on cada llavor dóna
fruit a canvi d'una abraçada del pària.

Així sigui, moltes gràcies
i alhora glòria eterna
de la qual vessa l'esperança de tots els noms dels éssers,
de totes les ombres de cada gènere que entra en el dia
per després sortir-ne com l'herba del cavall
i com el cavall de l'estable.
L'amo és davant l'estable.
Aquí el cavall, l'herba allà.
Aquí de dia, en algun lloc de nit.
L'ombra no és enlloc, no és
en aquest poema que descansa en pau.
Se n'ha anat lluny per no estar sola enlloc.
S'ha quedat sense lloc, per regalar-vos-el.

Translated from Serbian into Catalonian by Cinta Mulet, Carles M. Sanuy, Xavier Montoliu Pauli, Jelena Petanović and Pau Bori at XXI Seminari de traduccio poetica de la ILC, Farrera de Pallars/Barcelona, 2012

SVECI

serbian | Vladimir Kopicl

Sunce stoji u nebu i to se zove dan.
Ali ono je  tamo i kad se zove noć.

Juče sam video potok koji traga za zečićem,
malim, titravim, smrznutim,
sivih drhtavih šapica,
ali bilo je leto i nije ga pronašao.
Opet se nisu sreli.
Šta će biti na zimu?

Ni štap, ni šargarepa, ni propast, ni idila.
Možda jave na jesen, kad spreme konačni izveštaj.

Tako stoji i Mesec, on ne zna zašto je tamo,
blizak Zemlji i nebu, ali od svega udaljen
kao da nema dužnost, nikakvo opravdanje.
Ni da odmogne sebi, ni da pomogne drugom.
Čak se dobro i ne vidi, deluje kao zaboravljen,
čim ga zakloni oblak ili uglovi kuća.
Ne živi sasvim građanski, deluje privremeno
kao prolazna večnost, tup sjaj  bratoubistva.

Sve to o nečemu govori, ali nema rešenja,
ili je sasvim nemo ko prazna govornica.

A sutra, umesto zvezda, tamo će stajati sveci
i bivši zvezdani svod biće sjajem narogušen,
ispunjen blagom toplinom, pomalo zajebanom
jer sveci ništa ne govore dok im se tako ne kaže.
Ali ko da im kaže u onoj pustoj praznini
u kojoj sve izvan njih deluje kao ekran,
ko glup dokumentarac na hladnom oku TV-a.
Sav mir u ovom svemiru providan je ko staklo
po kome protrči zečić i šapicom ga zamaže.

Možda će doći i drugi, da ga šapicom umije,
a možda ipak i neće. Kraj nema ravnoteže.

© Vladimir Kopicl

SANTS

catalan

El Sol és dins el cel i, d’això, en diem dia.
Però també hi és quan en diem nit.

Ahir vaig veure un rierol que buscava un conillet,
petit, tremolós, glaçat,
amb les potetes grises estremint-se,
però era a l’estiu i no el va trobar,
i no se’l va trobar més.
Què passarà a l’hivern?

Ni pal, ni pastanaga, ni fracàs, ni idil·li.
Potser ho anunciïn a la tardor, quan preparin l’informe definitiu.

També hi és la Lluna, no sap per què,
propera a la Terra i al cel, però lluny de tot
com si no tingués cap funció ni excusa.
Ni per perjudicar-se a si mateixa, ni per ajudar els altres.
Ni tan sols es veu bé, sembla oblidada,
així que la tapa un núvol o les arestes de les cases.
No viu del tot cívicament, sembla efímera
com l’eternitat fugaç, lluïssor somorta del fratricidi.

Tot això ens diu alguna cosa, però no té solució,
o és del tot mut com una estrada buida.

I demà, en lloc d’estrelles, hi haurà sants
i l’antiga volta celestial serà encabronada de brillantor,
omplerta d’una calor suau, una mica mal parida
perquè els sants no diuen res mentre no en rebin l’ordre.
Però qui els donaria l’ordre en aquella buidor deserta
on tot fora d’ells sembla una pantalla,
com un documental estúpid a l’ull fred del televisor.
Tota la pau en aquest univers és transparent com el vidre
que el conillet embruta amb la poteta en passar.

Potser en vindrà un altre, per netejar-lo amb la poteta,
o potser no vindrà. La fi no té equilibri.

Translated from Serbian into Catalonian by Cinta Mulet, Carles M. Sanuy, Xavier Montoliu Pauli, Jelena Petanović and Pau Bori at XXI Seminari de traduccio poetica de la ILC, Farrera de Pallars/Barcelona, 2012

DETE

serbian | Vladimir Kopicl

Dete leži u sobi, ne zna za ovaj vek. Ipak,
kada se probudi, ispije vodu i limun.
Limun pluta po bočici kao mrtva planeta:
mrtav je, isečen, iscedjen ali osveži dete
ko spisak mogućih očeva. To niko ne vidi,
ne čita, iz knjige ili sa usana, jer limun
skupi usne a knjiga zatvori vek.

Tako, dok voda teče, dete uporno raste.
Ono hoda i čita i sasvim napusti sobu,
kao što sadržaj knjige, pročitan,
zauvek ode u svet. Utom
i vek je iscedjen, sasušen kao planeta,
i nešto sveže se nazire kako pluta uz svest.

Tu je i skoro je jasno, kao odraz u staklu,
ali to nije stvarno: stvarnost spava u sobi.

© Vladimir Kopicl

INFANT

catalan

L’infant jeu a l’habitació, no coneix aquest segle. Amb tot,
quan es desperta, beu aigua amb llimona.
La llimona flota dins l’ampolla com un planeta mort:
és morta, tallada, espremuda, però refresca l’infant
com una llista de possibles pares. No ho veu ningú,
no ho llegeix, ni en el llibre ni en els llavis, perquè la llimona
esmussa els llavis i el llibre tanca el segle.

Així, mentre l’aigua corre, l’infant no deixa de créixer.
Camina i llegeix i abandona del tot l’habitació,
igual que el contingut del llibre, un cop llegit,
surt per sempre al món. Mentrestant
el segle també està espremut, ressec com el planeta,
i s’albira com una cosa fresca flota vora la consciència.

És aquí i és gairebé clar, com un reflex al vidre,
però no és real: la realitat dorm a l’habitació.

Translated from Serbian into Catalonian by Cinta Mulet, Carles M. Sanuy, Xavier Montoliu Pauli, Jelena Petanović and Pau Bori at XXI Seminari de traduccio poetica de la ILC, Farrera de Pallars/Barcelona, 2012

[Sînt femeie]

romanian | Svetlana Cârstean

Sînt femeie,
corpul meu plutește de atîta timp,
deasupra apelor întinse, alb ca o lumină de lună,
impudică și tăcută.
Sînt o mamă nemiloasă.
care-și îmbrățișează copilul,
pînă la sufocare,
îl face iarăși una cu ea însăși,
ca altădată,
cînd burțile mari erau camere umbroase de odihnă,
erau încăperile bune dinspre stradă,
camerele vacanței veșnice,
fără durere, fără lacrimi,
erau locul acela unde nimeni nu se desparte de nimeni.
Sînt o femeie, adesea urîtă,
corpul meu era ieri o barcă de hîrtie
l-am aruncat în joacă pe suprafața acestei ape,
sperînd să mă ducă departe.
Azi sînt balena ucigașă,
adesea frumoasă,
care-și așteaptă pescarul.

© Svetlana Cârstean
from: Floarea de menghină
Bucuresti: Editura Cartea Românească, 2008
Audio production: Literaturwerkstatt Berlin 2012

[Sóc dona]

catalan

Sóc dona,
el meu cos sura de fa tant de temps,
sobre les aigües esteses, blanc com llum de lluna,
impúdica i callada.
Sóc una mare sense pietat,
que abraça l'infant,
fins a ofegar-lo,
essent de nou un amb ella mateixa
com abans,
quan les grans panxes eren habitacions ombrívoles de descans,
eren bones estances que donaven al carrer,
habitacions de les vacances eternes,
sense plors ni llàgrimes,
eren el lloc on ningú no se separa de ningú.
Sóc una dona, sovint lletja,
el meu cos era ahir una barca de paper
el vaig llençar de broma a la superfície d'aquesta aigua,
esperant que em porti lluny.
Avui sóc la balena gegantina,
sovint bonica,
que espera el pescador.

Catalan translation by Xavier Montoliu

Cine sînt eu

romanian | Svetlana Cârstean

Mă uit la bărbați și mă întreb cine sînt eu.
S-au dus vremurile de demult cînd bunicul meu își punea cizmele și sărea
peste bălțile mari de pe uliță cu mine în spate, pe drumul spre grădiniță.
S-au dus mai ales acele vremuri cînd visam în fiecare seară urît, iar tatăl
meu venea la mine în pat și îmi punea mîna în dreptul stomacului ca să
mă liniștesc și rămînea așa pînă adormeam. Sau chiar mă trezeam cu el
alături dimineața.
S-au dus și timpurile în care tatăl meu mă spăla din cap pînă în picioare,
s-a dus și vremea primei mele vizite la ginecolog, pe care tot cu el am
făcut-o.
S-au dus anii în care învățam cu el tisa, molidul, pinul și bradul.
S-au dus oare definitiv?

© Svetlana Cârstean
from: Floarea de menghină
Bucuresti: Editura Cartea Românească, 2008
Audio production: Literaturwerkstatt Berlin 2012

Qui sóc jo

catalan

Em miro els homes i em pregunto qui sóc jo.
Ja fa molt de quan s’ha escolat el temps en què el meu avi es calçava
les botes i saltava amb mi a collibè per sobre dels grans tolls, camí cap
a la guarderia.
Especialment, s'ha escolat el temps en què cada nit somniava coses
lletges, i el meu pare venia al meu llit i em posava la mà al mig de la
panxa per tranquil·litzar-me i es quedava així fins que m'adormia. O
fins i tot em despertava amb ell al costat al matí.
També s'han escolat els anys en què el meu pare em rentava de cap a
peus, i també s'han escolat els anys de les meves primeres visites al
ginecòleg, que feia sempre amb ell.
S'han escolat aquells temps en què ell m'ensenyava el teix, el pivet, el
pi i l'avet.
S'hauran escolat definitivament?

Catalan translation by Xavier Montoliu

Cine am fost eu?

romanian | Svetlana Cârstean

Am fost un băiețel singur căruia într-o zi i s-au împletit codițe și i s-au pus fundițe albastre și bentița de elastic pe cap.

Urechile îi erau roșii și dureroase de la elasticul care-i strîngea cu putere capul și de la pedepsele pe care i le dădea tatăl lui. El îi freca urechile între degetul mare și arătător așa cum ai freca o frunză uscată de mentă sau de busuioc sau o petală de trandafir ca s-o faci pudră și s-o pui la păstrare într-o punguță de hîrtie maro. Urechile ard, se înroșesc ca două petale de trandafir și băiețelul meu aude bine, din ce în ce mai bine, prea bine, pînă departe. Auzul lui se transformă într-un tunel în care sunetele și durerea sînt una și se rostogolesc ca niște mingi grele de plumb.

Am fost un băiețel căruia într-o zi au început să-i crească sînii.

Și astăzi băiețelul trebuie să scrie o compunere. Mîinile lui miros a plastilină, au pete mari de cerneală de-a lungul oaselor subțiri învelite în piele străvezie, sufletul lui se strînge tot mai mult, ajunge cît o sămînță de mac, apoi cu greu se rostogolește pînă la picioarele învățătorului care bat în neștire un ritm în întunericul necunoscut de sub catedră. Acolo cerșește milă. Strigă după ajutor.

Această compunere nu pot să o scriu. Pot totuși să-ți dau o veste: de azi-dimineață îmi cresc sînii.

© Svetlana Cârstean
from: Floarea de menghină
Bucuresti: Editura Cartea Românească, 2008
Audio production: Literaturwerkstatt Berlin 2012

Qui he estat jo?

catalan




He estat un noiet sol a qui un dia li van fer trenes i li van posar llacets blaus i una goma elàstica al cap.

Tenia les orelles vermelles i adolorides per la goma que li apretava fortament el cap i pels càstigs que li posava el seu pare. Ell li fregava les orelles entre el dit gros i l'índex com si fregués una fulla seca de menta o d'alfàbrega o un pètal de rosa per fer-ne pols i conservar-la dins una bosseta de paper marró. Les orelles, cremen, enrogides com dos pètals de rosa i el meu noiet hi sent bé, cada cop millor, massa bé, fins la llunyania. La seva oïda es transforma en un túnel on els sons i el dolor són u i rodolen com unes pilotes pesades de plomb.

He estat un noiet a qui un dia li van començar a crèixer els pits.
I avui el noiet ha d'escriure una redacció. Les seves mans fan olor de plastilina, tenen grans taques de tinta resseguint els prims ossos embolicats en una pell finíssima, la seva ànima s'encongeix cada cop més, fins a ser una llavor de rosella, després, amb dificultat rodola fins als peus del mestre que porta un ritme infinit, en la foscor desconeguda de sota de la cadira. Allí pidola pietat. Clama ajuda.

Aquesta redacció no la puc escriure. Tot i així puc donar-te una notícia: des d'avui al matí em creixen els pits.


Catalan translation by Xavier Montoliu