Quan vas entrar en la meva vida, entrares
no pas silenciosament, sinó
com en aquells imprevistos que et treuen
del conformisme. Tou, sense saber
com resistir-m’hi, vas desfer els grumolls
del meu aguant, esdevingueres l’únic
desideràtum i te’m vas ficar
a dins.
Després passàrem per diversos
avatars i una selva de troballes,
i et vas fer gran. Vas créixer, de manera
exponencial, fins a omplir l’espai
que em fixa i estendre’t pertot arreu.
Tota actuació humana resulta
dubtosa en la seva imperfecció.
Podria enumerar una llarga llista
de motius que em mogueren a un descens
en picat, però aquí ens teniu, tots dos,
aquesta nit sufocant i ociosa
i sota un cel emmantellat d’estrelles,
amb el nostre deambular distès.
La llum dels fanals i els aparadors
ens cau cal•ligrafiada al damunt
com un espargiment d’hemoglobina.
Els noctàmbuls no es tomben a seguir-nos,
ni els perdularis, ni els cotxes patrulla.
Són moments en què sembla immarcescible
la joventut i aquesta es converteix
en el gran factor de prosperitat.