SUN IN AN EMPTY ROOM, 1963

En aquest dormitori buit de mobles
i impol•lut se situa l’acció.
S’ha omplert del raig de sol que deixa entrar
la finestra i els passos dels meus peus
ressonen com si algú vingués amb mi.
Vaig amb l’esquena dreta i amb els ulls
atents a alguna cosa (tant se val,
és clar, a què). Flotant en la claror
nupcial de la tarda (ja vespreja)
he notat la presència d’una ombra,
un batec, un respir. Sóc jo mateix
que, tendint a la invisibilitat,
em retrobo i d’això en deixo constància.

La nuesa d’aquest espai, oberta
en canal per la llum que ve entonada
de fora, és la nuesa de la vida.

És estranya, la vida. Si l’haguéssiu
vista abans, amb les teies del desig
tants cops enceses i les esperances
i els somnis i les satisfaccions
i els clarobscurs de gent engrescadora...
Després i sense a penes adonar-te’n
la vida encalla enmig de les sordeses,
els alts i baixos, la monotonia.
De sobte, et desallotgen, o te’n vas,
i la nova mestressa és la buidor.

Amb tot, jo no vaig allunyar-me gaire.
Arreu on vagis, mai no s’ha trobat
la porta de sortida al laberint.

© Viena
From: Edward Hopper
Barcelona: Viena, 2006
Audio production: institut ramon llull

SUN IN A EMPTY ROOM, 1963

En aquesta cambra vuèja de mòbles
e immaculada se plaça l’accion.
S’es plenada del rai de solelh que daissa dintrar
la fenèstra e los passes de mos pès
ressonan coma se quaqu’un venguèsse amb ieu.
Vau l’esquina drecha e los uèlhs
atentius a quicòm (a qué,
aquò rai, de segur). Flotant dins la claror
nupciala de la tantossada (avèspra, ja)
ai remarcat la preséncia d’una ombra
un batèc, una respiracion. Soi ieu meteis
que, tendent a l’invisibilitat,
me retròbi e d’aiçò ne fau constància.

La nudetat d’aqueste espaci, alandada
per la lutz qu’arriba afinada
del defòra, es la nudetat de la vida.

Es estranha, la vida. Se l’aviatz
pas vista d’abans, amb las tesas del desir
tantes còps alucadas e las esperanças
e los pantaisses e las satisfaccions
e los clarescurs de gents encoratjantas...
Aprèp, e quasiben sens te’n trachar
la vida encala en mitat dels sorditges,
las montadas e davaladas, la monotonia.
Subran, te deslòtjan, o te’n vas,
E la nòva mestressa es lo vuèg.
Malgrat tot, ieu me n’alonhèri pas gaire.
Pertot ont anaràs, s’es pas jamai trobada
La pòrta de sortida al laberint.

Translated into Occitan by Manel Zabala