No és a la nit sinó al capvespre,
a l’hora blava, quan deu mil ocells
a la renglera d’un cable elèctric
es posen d’acord i aguanten l’alè,
apreten les ales i se’ls dispara
el batec, la sang de les potes els bull
i calculen quants nusos té el vent,
com si fos el primer cop, com si fos
el darrer, i es repeteixen per dins
estem
a punt
a punt
a punt
per travessar el cel i creuar el continent.

La força de l’impuls
reverbera el fil metàl·lic,
fa baixar
per uns segons
la intensitat
de les bombetes.

Ningú entén el per què.