“Controla la teva rebel·lia”, et recomanen,
i tu ho escoltes,
ho processes
i ho arxives
amb indiferència absoluta.

Hi ha dos mons:
el d'ells i el teu.
Ells manen
i et col·loquen la seva legió d’experts:
pedagogs per reeducar-te,
psicòlegs per analitzar el teu comportament
i fins i tot psiquiatres de ganyotes paralitzants
que van trepanar els cervells dels teus germans grans.
“Controla la teva rebel·lia”, en això coincideixen
mentre intenten projectar el seu infern
per a ments poc inquietes:
no juguis,
no fotis al veí
--i menys a la veïna—,
folla amb condó,
no consumeixis les drogues,
que no et venguin ells,
respecta els manaments de la religió laica,
no qüestionis la propietat privada
i, sobretot, controla la teva rebel·lia,
pot resultat incòmoda
per a qui no comparteixi el teu sentit de l'humor
canviant i poc fet a la simpatia.

Ja fora, quan els hagis enganyat
o hagis dissimulat el fàstic davant les seves trampes,
acull el permís de cap de setmana com si fos l'últim:
disfruta de tu mateix,
brinda per tenir sang a les venes
i la moral encara no rossegada per les rates.
No et preocupis ni cinc minuts pel futur
abans de dir-li al plaer
que entri per la porta que vulgui.

No controlis la teva rebel·lia,
no controlis la teva rebel·lia,
no controlis la teva rebel·lia,
prega a la irreverent rossa
després de besar-la:
“No et demanaré amor,
o potser sí.
Deixa-m'ho pensar”.