LAK

Usoda me vali. Včasih kot jajce. Včasih me
s šapami lomasti po bregu. Kričim. Upiram se.
Ves svoj sok zastavim. Ne smem tega delati.
Usoda me lahko utrne, to sem že začutil. Če

nam usoda ne piha na dušo, zmrznemo v hipu.
Preživljal sem dneve v strašni grozi, da sonce
ne bo več vzšlo. Da je to moj poslednji dan.
Čutil sem, kako mi svetloba polzi iz rok, in če

ne bi imel v žepu dovolj quarterjev in bi Metkin
glas ne bil dovolj mil in prijazen in konkreten
in stvaren, bi mi duša ušla iz telesa, kot mi

enkrat bo. S smrtjo je treba biti prijazen. Vse
je skupaj v vlažnem cmoku. Domovanje je, od koder
smo. Živi smo samo za hip. Dokler se lak suši.

© Tomaž Šalamun
From: Ambra
Ljubljana : Mihelač, 1995
Audio production: Študentska založba

Vernís

El destí em fa rodolar. Com un ou, a vegades. A vegades,
m’empeny pendent avall amb les urpes. Crido. Em resisteixo.
Tots els meus sucs, els poso en joc. No ho he de fer.
El destí em pot apagar com una espelma, ho sé. Si

el destí no ens infla l'ànima, ens congelem a l’instant.
He passat dies d'una angoixa terrible pensant que el sol
ja no sortiria. Que era el darrer dia per mi.
Vaig sentir com la llum se m'esmunyia de les mans i si

no hagués tingut a la butxaca prou quartos i la veu de la
Metka no fos prou suau i amable i concreta
i real, l'ànima se m'hauria escapat, talment com

un dia ho farà. Cal ser amable amb la mort. Tot plegat
és una bola humida. És el cau d'on venim. Som
vius per un instant. Mentre s’asseca el vernís.

Traducció de Simona Škrabec