Jacob Rhodes

english

Barcelona Calamitat

Ignores el que va voler dir-nos Hu Bo,
però en cada cementiri, de cada ciutat,
hi ha una perifèria i uns nens que hi juguen absents.

Podríem tornar aquí:
amb la tempesta als genolls,
amb els crits de l’àvia al balcó,
abandonar la pal·lidesa.

Molt abans
que el mar s’hagués convertit en aquest paper de plata
sense far ni possibilitats de fugida,
molt abans de l’ansietat dels neons,
de les parets vermelles i foradades,
d’aquest fum marró que inspirem, amb desesperació,
com qui llepa una llàgrima.

Molt abans
que ens haguéssim de tapar els braços.
Del desig degotejant en el blanc
i dibuixant formes estranyes,
com un crit ofegat pel dolor,
com quasi una paraula.

Molt abans
de reconèixer que només som això:
aquest estat que avança, lentament,
cap a la seva descomposició,
cap a la seva podridura.

Batega l’esqueix i brolla,
com un trau de sang,
com qui expulsa una vida.

       No ploris.

No és cert que a dins de cada cicatriu
hi deixem empresonat un amor.
Que només siguem una ferida,
—o que la felicitat sigui l’absència del plor,
la impossibilitat d’estimar-se en el buit,
la temptació del suïcida.

No hi ha res més que aquest enderrocament.
La transformació lenta dels llocs que ens han vist créixer,
entre descampats i controls policials.
Un cos que ens delata.

No hi ha res més
que aquest poema que se’m mor en els llavis.

       Pren-lo, si vols.
Escriure’l és no deixar-te desaparèixer del tot.

El trobaràs allà on totes les línies del metro s’acaben,
a la desembocadura dels somnis de la nostra gent,
on aquell dia vas plorar pel cel del port de Pasaia
i tots els esparsors van obrir-se de sobte.

Ho vam prometre.

Vam prometre’ns que nosaltres mai cap nom:
Barcelona Calamitat.

© author
From: Un cos preciós per destruir
Barcelona: Proa, 2019

Calamity Barcelona

So you have ignored what Hu Bo wanted to tell us,
but in every graveyard, in every city,
there are the outskirts and children are playing there absent.
We could come back here:
with the storm at our knees,
with grandma’s cries from up on the balcony,
abandon this bleakness.


Long before
the sea transformed into this kitchen foil,
no lighthouse nor chance to flee,
long before the angst-producing neon lights
on the red and hole-ridden walls,
long before the muddy smoke we inspired, out of desperation,
as if lapping up a tear.


Long before
we were forced to cover up our arms.
Desire dripping onto park benches
and drawing strange shapes,
a stifled cry of pain,
as if verging on a word.


Long before
the acceptance that this is all we are:
this body edging forward, but slowly,
towards its undoing,
towards the rot.


No tears, now.


It is not true that within every scar
there lies, imprisoned, a love.
That we are no more than a wound
-or that mirth is the absence of tears,
the impossibility of loving oneself in the void,
temptation of a suicide.


There is nothing else other than this collapse.
Than this drawn-out transformation of the places that have witnessed us grow,
open fields and police checkpoints.
A body dilating us.


There is nothing else
other than this poem dying on my lips.


There you will find it, where all metro lines terminate,
there at the mouth where our people’s dreams flow out,
there when that day you cried on the streets of Bilbao amidst Pasaia’s harbour sky
and all the sprinklers let spray at once.


We promised ourselves
not to take a name.
We shall never take a name:
Calamity Barcelona.

Translated by Jacob Rhodes