Maria Sevilla

                          Camiña igual ca unha muller:
                          entre o massacre do invisible
                          e o campo de concentración da visibilidade.
                          Yolanda Castaño

Blanca com les cuixes a l’abril de mil nou-cents noranta-nou.
Era, al calendari, dia vint. Jo duia, per exemple,
una faldilla prisada de cheerleader. Curta, prisadeta i voleiant-me
les rubors just a l’abril que en coneixia la vergonya: just de pòster.
Just de plàstic però vergonya al capdavall, faldilla amunt
i desteixint-me amb els gafets de les mirades. Ditejant-me
a cada natja tots els eixos convocant-me a la massacre:
blanca, com les cuixes a l’abril de mil nou-cents noranta-nou
i, per exemple, a Colorado. Blanca com de vola, Colometa!
O com de químic. Com lleixiu per esbandir-me la saburra
o com sabó per fregar fortes les mentides de la raça: blanca,
ronya i crosta dura i, per exemple, esdentegant-me
a Colorado. Jo perdia tots els meus ullals de llet. Van sargir-me,
dent a dent, i just arran d’una ortodòncia de cheerleader: just de pòster.
Just d’icona adolescent i just fixant-me a les parets amb les xinxetes
de tants d’ulls que m’escorxaven. Tanta carn a les vitrines
despullant-me, i la metralla convocant-me a la massacre:
blanca, com les cuixes a l’abril de mil nou-cents noranta-nou
i, per exemple, a Colorado. Blanca com de vola, Colombina!
O com de químic. Com lleixiu per cremar tota la vergonya
mutilant-me. O com lleixiu per fregar forta la saburra
i saltar totes les mirades entatxant-me. Grapejant-me. Ditejant-me
a cada natja la traïció que ara m’invoca a la massacre:
blanca com les cuixes a l’abril. Blanca com la ronya de la
carn privilegiada i com la carn, també, dels màrtirs
dessagnant-se en els retaules.
En l’oblit que ens desinfecta.
O com lleixiu: terra cremada.