Eduard Escoffet
una casa amb vistes
ara que recordo que les presons són plenes,
m’adono que les illes vessen construccions inimaginables,
que els meus minuts tenen el preu fixat per gram
i que el sexe es paga i hi ha cua.
però les presons són plenes:
un banc,
un llapis,
un plat petit d’arròs,
un colom que vagareja a prop,
converses, jo.
l’aire és curull d’avions
i tot són garlandes:
l’església i les oracions,
els somnis de l’home i les ales,
les estretors i les misèries en dvd
i la ignorància i els tedis més profunds.
i una música de martell
que no hi ha qui dormi.
i una música de martell
que no hi ha qui dormi.
no hi ha cap illa sola
i els pares són màquines de matar fills:
és un tot de nius i construccions que s’alcen
i nius de formigó i cels embotonats
i nínxols de baix preu.
a la presó només deixen portar-t’hi
quatre objectes i tu mateix.
mentrestant, el món es pot anar congelant.
mmiii-mmv
