David Caño
Ultranegre
Ultranegre
És difícil escriure’t, des d’aquí,
des d’aquest silenci boirós.
Des dels crits
de tots els centres d’internament per a estrangers
arrelant-se’m a dins, perforant-me els timpans
sense que se m’escapi un gemec.
Soulages és pertot,
i aquest ultranegre s’ha tornat
una manera de viure.
Més enllà de la nit.
Més enllà del dolor que s’imposa
a la pell, i sobresurt.
Sents el tremolor?
La vibració expandint-se per tota l’habitació,
per tota la ciutat...
He anat a escopir a Santa Úrsula
però no hi he trobat els captaires.
Només les ombres,
les tenebres d’un Caravaggio decapitat
i l’arc apuntant-me a la cicatriu
que sempre he volgut amagar.
—Que no deixa de supurar aquesta textura
viscosa com si fos l’única cosa real, com si fos
l’única demostració putrefacta d’allò que vam
ser.
Quantes mentides pots amortallar, Incendi?
Fins on allargaràs les teves ànsies de salvació
anomenant-les amor? Quants ganivets has pogut
amagar entre la palla? I enmig de la roba?
No t’avergonyeixis de res.
Tens dues ànimes enfrontades
i un cos preciós per destruir.
