David Caño
Pasífae
Pasífae
Jo no sabia res d’aquella platja al capvespre,
del repòs de les gavines,
ni de la son que t’enteranyinava els ulls
quan em tenyies la saliva de cafè,
i m’assenyalaves la fotografia
com si nosaltres fóssim u
i poguéssim ficar-nos a la panxa del bou,
com si poguéssim desaparèixer per sempre.
Jo no sabia res de l’home de l’espigó,
ni si duia la caputxa de la nit,
ni si s’emmirallava al mar com una salvació,
si contemplava les estrelles aigua endins
per por o per nostàlgia i, sobretot,
si aquest lloc fantasmagòric on sempre em portaves
tenia res a veure amb el que encara ens havia de passar.
Tampoc no sabia res
de la sorra que t’enredava els cabells
quan tornaves amb la foscor,
i et llepava la sal fent-te caminets per tot el cos,
per no perdre’m, per no oblidar-me de tornar,
i se m’incendiaven les genives
que em mossegava d’ànsia o per gust
d’una sang que també era la teva,
i et parlava de presències moribundes,
cercant-se, bojament,
en la perifèria de ciutats proscrites
d’uns països que ja han desaparegut,
i que l’amor només podia refundar-se allà,
arrelar en plena malura, erma i bombardejada
la terra tornada pols d’edificis derruïts
i adolescents amb la boira perpètua a la mirada
desconfiant de la paraula destí o supervivència.
L’amor
només podia sorgir d’aquest abisme endimoniat
cridant-me amb veu profunda,
que el negre em xuclava i eres tu,
entrellum al fons, penetrant la meva devastació,
abraçant-me les tremolors,
sense remei ni conjur, i jo m’hi donava,
em llançava al buit de la demència,
al lloc acollidor, a l’escalf del remolí
i a la suor com dues bèsties,
que l’amor no és dòcil ni domesticable, et deia,
que l’amor furga, fot mal, deixa ferida,
i és d’aquesta nafra que en neix el dolor,
i veia bategar la teva matriu amb un desfici primigeni,
quan, de sobte, tota la platja es tornà groga
i la mort va sentir pànic per primer cop.
