Maria Josep Escrivà
Els polps
Els polps
Quedaba poco.
Estábamos muy cerca.
No queda nada.
Fran García
Grup d’individus
que habiten sobre fons marins,
colgats
en el substrat
o desplaçant-se per la superfície.
Espècie bentònica, se’n diu.
Amb dos ulls grossos que els proporcionen
molt bona visió,
canviaran d’aspecte i de textura
tot depenent de què els depare la sort.
Per què parle de polps si vull parlar de nàufrags?
Homes i dones que suren a la mar
com boies de colors.
En un any, dues mil sis-centes boies:
els mateixos veïns que té el meu poble.
No hi ha riba que els aproxime, ombres
pregones que somien una altra terra
promesa i maleeixen
llurs sorts, perquè, precisament avui,
bufa llevant.
Tenen un tacte excel·lent i sentit
del gust per a tastar allò que toquen.
Són carnívors, els polps. S’alimenten de peixos,
de crustacis, de mol·luscos
i de cossos
d’ofegats: dues mil sis-centes boies,
si és que tenen sort de surar.
La majoria desapareix per sempre,
espectres entaforats en cadufs.
Amb ells es fon la terra putrefacta
que no els espera.
Quedava poc i ja no en queda res:
soledat glacial,
salobre sepultura,
plàncton d’indiferència.
No parle ara de nàufrags, sinó
de depredadors que devoren polps
de tres cors que devoren
cossos d’ofegats i bomben
sang blava,
rica
en coure.
Trista espècie humana, se’n diu.
Quedava poc.
Érem
ben a la vora
i ens havien donat la paraula: «anirem,
us anirem a pescar abans que tot
siga carronya
al fons del mar.»