David Caño

Ignores el que va voler dir-nos Hu Bo,
però en cada cementiri, de cada ciutat,
hi ha una perifèria i uns nens que hi juguen absents.

Podríem tornar aquí:
amb la tempesta als genolls,
amb els crits de l’àvia al balcó,
abandonar la pal·lidesa.

Molt abans
que el mar s’hagués convertit en aquest paper de plata
sense far ni possibilitats de fugida,
molt abans de l’ansietat dels neons,
de les parets vermelles i foradades,
d’aquest fum marró que inspirem, amb desesperació,
com qui llepa una llàgrima.

Molt abans
que ens haguéssim de tapar els braços.
Del desig degotejant en el blanc
i dibuixant formes estranyes,
com un crit ofegat pel dolor,
com quasi una paraula.

Molt abans
de reconèixer que només som això:
aquest estat que avança, lentament,
cap a la seva descomposició,
cap a la seva podridura.

Batega l’esqueix i brolla,
com un trau de sang,
com qui expulsa una vida.

       No ploris.

No és cert que a dins de cada cicatriu
hi deixem empresonat un amor.
Que només siguem una ferida,
—o que la felicitat sigui l’absència del plor,
la impossibilitat d’estimar-se en el buit,
la temptació del suïcida.

No hi ha res més que aquest enderrocament.
La transformació lenta dels llocs que ens han vist créixer,
entre descampats i controls policials.
Un cos que ens delata.

No hi ha res més
que aquest poema que se’m mor en els llavis.

       Pren-lo, si vols.
Escriure’l és no deixar-te desaparèixer del tot.

El trobaràs allà on totes les línies del metro s’acaben,
a la desembocadura dels somnis de la nostra gent,
on aquell dia vas plorar pel cel del port de Pasaia
i tots els esparsors van obrir-se de sobte.

Ho vam prometre.

Vam prometre’ns que nosaltres mai cap nom:
Barcelona Calamitat.