Leons Briedis
lettisch
Amb música ho escoltaries potser millor
Et diré sempre la veritat.
I si et parlo tan sovint de la meva
quotidiana, solitària mort,
i amb cruel accent carrego
aquesta única síl·laba
del meu petit saber,
és sols perquè m’agradaria que sentissis
dintre teu, ben endins, on acaba
el fred camí al teu darrer sepulcre,
com humilment, silenciós,
t’estimo.
Veus? El suau vent a l’herba,
i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres
potser immortal.
Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui soc jo, com soc jo i ara m’omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot em separa
de tu.
Aus: El caminant i el mur
Audioproduktion: Biblioteca Nacional de Catalunya
Mūzikas pavadībā tu mani varbūt sadzirdētu labāk
Es tev allaž teikšu taisnību.
Un, ja es tev tik daudz stāstu par savu parasto
un vientuļo nāvi,
piešķirot nežēlīgu uzsvaru
šai vienīgajai manas
saprašanas mazumiņa zilbei, –
tad tikai vēlēdamies, lai tu sajustu
sevī, dziļi sevī, kur beidzas
tava galīgā kapa ledainais ceļš,
cik pazemīgi, cik klusi
es tevi mīlu.
Vai redzi? Maigs vējš zālē
un tu, un es, sieviete un vīrietis,
un vis tik trausla skaistuma vārdi,
un šis mūsu vakars
gandrīz vai nemirstīgs...
Taču tu nekad nevēlies uzminēt manās acīs,
kas es esmu un kāds es esmu, un šobrīd piepildi
mani
ar tukš u, ciešu un skaļu
vārdu māliem,
uzceļot no tiem neglābjamu mūri,
šo īso soli,
uzcelot no tiem neglābjamu mūri,
ṧo īso soli,
kurš mani jau pavisam šķir
no tevis.