Ponç Pons

katalanisch

Clyde Moneyhun

englisch

Ecce Homo

A Fernando Pessoa

No ho creuràs, però res.
Els capvespres me'n vaig
a S'Estància i tot sol,
envoltat d'animals,
pod ullastres, escric
fins que és tard i ja fosc
m'assec dins la cabana
de còdols i entre espelmes
convers amb Déu que tracta
d'apaivagar integristes,
defuig reaccionaris,
té por de talibans.

Com en el bell poema
d'Ernesto Cardenal
on parla dels trapencs
que s'aixequen de nit
i encenen les mampares
i obren els seus Salteris
i els grans Antifonaris,
jo encenc voltat de moixos,
gallines, bens, tortugues,
tot el meu espelmari
i res a Déu pels fills.

Sé que no em salvaré,
menorquí expoliat,
de la insomne passió
de llegir tots els llibres.
En el fons crec de cor
que tot és sembrar fum
i encalçam en va el vent
de la Literatura.

Tanmateix ja he viscut
conformat els meus cinc
minuts banals de fama
i ara tenc tot el temps
del món per descobrir
qui sóc, d'on vénc i on vaig.

Potser fóra millor,
ple de vida i bondat,
caminar per la neu
sense petges ni rumb
i no dir res com Walser.

Tanmateix d'aquest foc,
incurable desfici,
sols en quedarà el nom
en un llibre de text,
un carrer dedicat,
una estàtua amb coloms.


Escrivim per ser eterns
i al final ens morim.

He burxat, per trobar
les arrels del neguit,
la ferida que du,
sinuosa i roent,
de ca nostra al portal
lusità del teu pis.

Tu ja saps que el poder
literari fa olor
de podrit i ha perdut
la vergonya i el cànon.
Per açò, retirat
de feruma, escrivisc
com si no hi hagués món
i fos l'últim parlant
d'una llengua ja morta.

Al final sé que tot
serà res i no hi ha
més futur que l'oblit,
però crec que ha valgut,
a pesar del dolor,
la pena aprofitar
per fer versos la vida.

© Edicions Proa
Aus: El salobre
Barcelona: Edicions Proa, 1997
Audioproduktion: Institut Ramon Llull

Ecce Homo

You won’t believe it, but I pray.

I go out at twilight

to S’Estància and all alone,

surrounded by animals,

I prune the olive trees, I write

until late and evening falls

sitting in my cabin

of stone, in the midst of candles

I converse with God who tries

to pacify fundamentalists,

sidesteps reactionaries,

fears the Taliban.


As in the beautiful poem

by Ernesto Cardenal

where he talks about Trappists

who rise in the night

and illuminate their cells

and open their psalters

and great antiphonaries

I light all my candles

circled by cats,

hens, lambs, tortoises,

and pray to God for my children.


I know it won’t save me,

plundered son of Menorca,

from the unrelenting passion

to read every book.

I do believe with all my heart

that it’s grasping at smoke

and in vain we chase the wind

of Literature.


I’m resigned to the fact

that I’ve already lived my five

banal minutes of fame

and now I have all the time

in the world to discover

who I am, where I’m from, where I’m bound.


Maybe it would be better

to go walking in the snow

full of life and kindness

without footprints or cap

like Walser, saying nothing.


After all, from this fire,

incurable torment,

nothing remains but a name

in a student’s textbook

a street named for you,

a statue with pigeons.


We write to live forever

and in the end we die.


To find the roots

of anguish, I’ve prodded

the wound that leads,

tortuous and blistering,

from our house to the door

of your Portuguese apartment.


You already know that

literary fame smells like

decay and has lost

all shame and decorum.

This is why, withdrawn

from the stink, I live and write

as if there is no world

and I’m not the last speaker

of a language already dead.


In the end I know that everything

will be nothing and there is no

other future than oblivion,

but I believe it’s been worth it,

in spite of the misery,

taking advantage of the pain

to make life into poetry.

Translated by Clyde Moneyhun