Ponç Pons

katalanisch

Clyde Moneyhun

englisch

Dictat d'amor

L'amor que us hai en totes les parts m'ascla.
                            Jordi de Sant Jordi


Desvetllat per neguits lleganyosos de mots,
veig la lluna que lluny deu brillar a Belleville
i em retorna descalç per teulats plens d'enyor
al mansàrdic embruix d'un París que era festa.
Jo tenia llavors fe vermella en Kropotkin,
febre d'àngels com Rilke i més fam que Vallejo.
Jo llegia temptat d'insurgent negritud
Aimé Césaire, Senghor, i escrivia llogat
a l'infern de Rimbaud, marginal, àvids versos.

¿Tant de temps ha passat? ¿No sóc ja aquell encès
jove d'àgils sentits que, en un gest amistós
de mitòman, llançà per Celan flors al Sena?
¿On són ara les neus de Villon o les roses
de Ronsard o les nits emporxades que, lent,
aprenia a Camus l'alfabet de ser un home?
Jo admirava Gauguin, jo també era Madame
Bovary i, amb els ulls sense alè pel Voyage,
exhumava atordit l'aspra prosa, el discurs
gargallós del calvari inclement de Céline.

Ara sé que cap cop simbolista de daus
no podrà mallarmós abolir mai l'atzar
ni cap líric vaixell no em durà cap al sud.
Existesc perquè escric. Pàl.lid d'albes, illenc
medul·lar que s'abraça a la llengua, maldorm
sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit
per si arriba, com ara, imparable el poema.

Jo no vaig seure mai al Deux Magots o al Flore,
ni vaig ser-te infidel ni et vaig dir cap mentida.
Jo em cercava gelós de ser lliure per verds
bulevards de bell nom que amb els dits balbs d'hivern
ja evocava abocat sobre un atlas romput
quan als límits del vent naufragaven gavines.

Trescador de carrers utrillans que conec
com els grops de la taula tacada on escric,
duc gravat a la pell salabrosa el perfum
d'una tarda estival que, feliç i estranger,
al vell Bois de Boulogne, amb tendresa i pa dur,
vaig llegir, lluminoses, les Cartes a Theo.

Madur d'anys i records que rosega l'oblit,
menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos,
t'estimava i t'estim amb un cremant amor...
Mentre et mir segrec ara, estigmat, poesia.

Jo també em moriré a París amb ruixada.

No puc ésser ni sóc més que literatura!

© Edicions 62
Aus: Estigma
Barcelona: Edicions 62, 1995
Audioproduktion: Institut Ramon Llull

Edict of Love

The love I bear you shatters me all to pieces

Jordi de Sant Jordi



Kept awake by the bleary anxiety of words

I see the moon that must also shine on faraway Belleville

and takes me barefoot back to terraced roofs full of nostalgia

for the mansardic enchantment of a Paris that was a feast.

Back then I had red faith in Kropotkin,

I caught Rilke’s fever of angels, I was hungrier than Vallejo.

I read enticed by rebellious negritude

Aimé Césaire, Senghor, and I wrote, a tenant

of Rimbaud’s hell, trivial, fervent verses.


Has so much time gone by? Am I not still that fiery

mercurial youth who, in the loving gesture

of a mythomaniac, threw flowers into the Seine for Celan?

Where are the snows of Villon or the roses

of Ronsard or the nights in the attic that, slowly,

taught Camus the alphabet of being a man?

I admired Gaugin, I too was Madame

Bovary and, eyes breathless from the Voyage,

I exhumed the bitter prose, the phlegmy

sermon of Céline’s harsh Calvary.


Now I know that no symbolist throw of the dice

could ever, Mallarmean, abolish chance,

nor any lyrical boat carry me all the way south.

I am because I write. Pallid at dawn, islander

to the core, who embraces language, insomniac

always on the edge of the bed with pen and bound paper

in case, as now, an inexorable poem begins to flow.


I never sat in the Deux Magots or the Flore,

was never unfaithful to you or told you a lie.

I found myself guilty to be free on the green

boulevards with beautiful names I had already evoked

leaning over a tattered atlas with stiff winter fingers

when strong winds shipwrecked the seagulls.


Hiker of Utrillan streets that I know

like the knots on the stained table where I write,

I wear engraved on my salty skin the perfume

of a summer afternoon when, happy and foreign,

in the old Bois de Boulogne, with affection and hard bread,

I read the luminous Letters to Theo.


Mature in years and memories that gnaw at oblivion,

Minorcan to the bleached marrow of my bones

I loved and I love you with a burning love . . .

While, stigmatized, I now watch you in secret, poetry.


I too will die in a downpour in Paris.


I cannot be and can be no more than literature!

Translated by Clyde Moneyhun